Anàvem la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur a donar una volta per distreure’ns una mica i no emperesir-nos davant el televisor. La Rosa fa pocs dies l’han operat d’una petita afecció a la vista i tampoc li convé fer massa esforç.Van baixar fins a Casserres, bonica població del Berguedà i travessant-la vam agafar el trencall que du fins a Sant Joan de Montdarn i Viver. En trobar la pista asfaltada amb un cartell que diu Fonollet van seguir la seva indicació. D’aquesta mateixa entrada surt una pista de terra que porta a l’alzina, declarada arbre monumental, dels Colls.
Seguim la pista asfaltada i fem una ullada a la nostra vella coneguda l’alzina, continuem fins trobar-nos en la església de Sant Serni de Fonollet. El lloc em va impressionar per la seva bellesa, potser més val dir per la sensació que em va transmetre personalment.
Veure tota la contrada des d’enmig de la vall. Mirar a l’entorn i veure camps llaurats, l’ocre de la terra, el verd dels prats i dels arbres, majoritàriament alzines, per tant no hi havia el canvi cromàtic tradicional de la tardor. Les muntanyes de cim nevat en la llunyania, clares i precises, en un dia solejat i fresc. I principalment el silenci que omplia els voltants i em deixava un sentiment de solitud intima.
La Rosa em va meravellar quan malgrat la seva petita operació a la vista va treure la càmera de la butxaca i va començar a fotografiar diferents punts dels entorns. Jo palplantat, trepitjant l’herbei humit per la rosada que el sembrava de gotes d’aigua com una diadema trencada estellant en mil punts brillants al sol.
A la dreta el petit cementiri protegit per una paret de pedra seca. Els nínxols pintats de blanc i lliurats al vent i al sol davant de la mateixa porta de l’església.
Des del s. X és documentat Fonollet com un punt habitat del terme del Castell de Puig-reig. Va estar un centre important de les possessions de la família vescomtal del Berguedà en els segles XI i XII fins que el fill del vescomte, en Guillem el trobador ho donà l’a. 1187 a l’Orde del Temple amb tot el terme del Castell de Puig-Reig.
Procedent d’aquest església es guarda des de l’any 1904 en el Museu Episcopal de Vic un encenser del segle XIII. A l’interior hi ha un petit fragment d’un retaule gòtic dedicat a Sant Sadurní.
L’edifici és una construcció romànica del s. XIII modificada en moltes ocasions i amb l’’absis mig tapat i adossat a la construcció de la casa de cal Fuster. Són tant agermanades l’una a l’altra que quasi no saps qui protegeix a qui.
Al costat de l’església hi ha una llosa que podria ser la part superior d’un altar perquè porta rebaixat el lloc on posar l’ara consagrada.
Després de fotografiar i prendre nota van continuar per la pista fins arribar a la capella del Roseret. Petita edificació cimentada damunt la roca i segons diuen potser aprofitant els carreus de l’anterior església de Sant Andreu de Madrona en el període en què la devoció a la Mare de Déu del Roser va florir al s. XVI.
Una fotografia treta amb pèssimes condicions ens mostra el seu interior. Beneïdes les càmeres petites i llàstima de la forma d’orientar-les amb una sola mà i fent equilibris.
Un detall que em va meravellar va ser la petita figuera que eixia del terra enraigada entre el rocam i la pètria paret de la capella.
Quan el desig de viure és fort amb poca esperança n’hi ha suficient.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: Rosa Planell Grau
Berga, 3 desembre 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada