La Quima està esperant el seu torn a la consulta del veterinari. Avui hi porta la Xineta per última vegada... És molt dràstic això de “l’última vegada”! Però, com tot, allò que té un començament també té un final i, a vegades, s’ha de fer un gran esforç per assimilar-ho!
Entre la gent que s’esperen hi ha un nen i una nena que també porten la seva mascota, però ella, avui, a diferència d’altres vegades, no mira a cap dels animalons que hi ha a la sala d’espera; la situació que està vivint la supera tant... que no té esma per res!
Els seus records es remunten a més de 9 anys enrere, quan per primer cop va entrar en aquell mateix lloc, amb un gatet menut i deshidratat, que devia tenir uns quinze dies. L’atzar li havia fet arribar a les seves mans, en una etapa de la seva vida que no desitjava tenir cap bestiola a casa. A més, sempre pensava que un pis no era massa adient per cap tipus d’animal; considerava que havien de tenir un esbarjo, una casa amb jardí, o bé una bona terrassa; cosa que ella no tenia en aquell moment!
Aquests infants que corren per la sala, li fan recordar aquella primera vegada... També hi havia dos nens que anaven amb la seva àvia. Portaven un gat persa, bellíssim i espectacular, que ella el va veure “gegant”, a comparació d’aquella “rampoïneta” que tenia damunt la seva falda. Però els menuts només tenien ulls per a aquell gatet, tan escarransit.
-Quin gatet tan petit! És molt maco! –va dir el nen, com si estigués meravellat- Ella va contestar: El vostre és preciós!
-Però aquest és tan petit... els petits m’agraden més! Com se diu? -la nena va saltar de seguida.
-De moment no té nom, jo li dic Xinet -i va afegir, sense pensar-s’ho massa- Si el voleu, quan es posi bo us el donaré!
Sí, sí...! -van exclamar els nens, saltant d’alegria!
Però l’àvia va interrompre la conversa, i d’una manera assenyada va dir: No crec que el teu pare el vulgui... A més, aquest gat creixerà...!
Just en aquell moment, al pobre gatet, sense voler, se li va escapar el pipí. La Quima se n’adonà quan va sentir aquella humitat que traspassava la seva faldilla.
Quan recordava tot allò, pensava... Quines coses té la vida! Aquell “Xinet”, que després va ser la Xineta quan va saber que era una femella... havia passat, de ser com un “fill” no desitjat a convertir-se en la reina de la casa! Això sí, després d’haver aguantat totes les seves entremaliadures: les esgarrapades al sofà i a les cortines i d’altres coses, que llavors l’havien fet indignar molt! De mica en mica, però, la cosa s’havia anat suavitzant fins el punt que va arribar a sentir una estimació immensa per la gateta i, de cop i volta, la va veure com un membre més de la seva pròpia família!
Els seus pensaments s’esfumen quan aquells marrecs que ronden per la sala s’acosten a la Xineta i el nen diu:
-Quin gat més gros! Que el puc tocar? Que esgarrapa?
-I tant, no pateixis que no et farà res! -contesta ella, de seguida.
La nena, més petita i molt escarrabillada, com si fos una persona gran, deixar anar:
-Jo sempre els toco d’aquí –mentre li passa la mà per damunt del pèl de l’esquena.
-Fas molt ben fet, així no t’arrisques! –Diu ella, per dir alguna cosa, ja que en aquell moment ha de fer esforços per reprimir una llàgrima que està a punt de relliscar-li galtes avall.
Sap perfectament que la Xineta no s’immutarà encara que els nens la toquin i li acariciïn el pèl. Ara, ja fa més de dos anys que pateix una insuficiència renal i, per més que s’ha intentat de fer mans i mànigues, no hi ha curació possible. Avui és el dia temut que, fa temps, sabia que arribaria... Però ara ja és aquí! No es pot deixar patir un animaló. Sempre ho ha tingut clar, encara que... aquest moment no el desitjaria mai a ningú, ni al seu pitjor enemic!
Els nens marxen, i ella torna a pensar en aquells altres, de fa tants anys i... les seves paraules encara ressonen dins del seu cap: Quin gatet més petit...!
Si ara la veiessin no l’haurien reconegut... La Xineta pesa prop de 10 quilos! Quina raó tenia aquella àvia, quan va dir: Aquest gat creixerà...!
També recorda tots els anys que han passat juntes i la companyia que s’han fet mútuament. Està convençuda que aquesta experiència, romandrà a la seva memòria mentre visqui, encara que el final sigui tan dolorós! I en aquest moment passen per la seva ment totes les coses viscudes amb la seva Xineta, bones i dolentes, però molt gratificants; de com ha après estimar als animals i de com la seva vida ha canviat durant aquest últims temps. Ara ho té molt clar: Quan el destí o la casualitat ens posa alguna cosa a l’abast, per més indesitjada que sigui, cal acceptar-la amb alegria, ja que no sabem les satisfaccions que ens pot donar després! El veterinari surt i demana que passi el següent torn. La Quima entra amb el cor encongit, però serena. Està convençuda que si aquesta història tornès a començar, en aquest moment, no s’ho pensaria dues vegades. A pesar de tot, i malgrat la seva tristesa, se sent satisfeta d’haver cuidat la Xineta : aquell “gatet” tan petit... que en prou feines obria els ulls, quan algú el va abandonar al carrer. Però encara té més clar que, a canvi, ha rebut moltes recompenses... Ella ha alegrat la seva vida durant tots aquests anys, i li ha fet sentir una infinitat d’emocions que mai no s’hauria pogut imaginar!
Pobre gatet, el començament de la vida i el trist final
ResponEliminaAixí és la vida. Gairebé tot té un principi i un final!
ResponElimina