Tothom corre per l’escenari, en un racó un és treu els pantalons ( en l’improvisat escenari no ho ha camerinos) per posar-se els calçons per disfressar-se del personatge a representar. Els àngels sense ales corren pel passadís vestint-se de blanc. Damunt la cadira prop del penja-robes quedaven les robes de diari, unes penjades i les altres mig penjades, les altres purament llançades damunt d’una cadira. El penja-robes atapeït al màxim amb la roba de les disfresses. N’hi ha un repenja’t a la taula posant-se les sabates.
Passa la directora amb un somriure als llavis però fuetejant amb les preses a tot l’elenc.
Escolta – pregunta l’indecís de torn- com començava jo després o abans de...
Noi, com sempre, que no te’n recordes anaves...
A sí, després de la música i sortia de la dreta.
Noooo, després de la música però sorties darrere de l’últim àngel per l’esquerra.
Ah, jo em pensava...
Bé, ja tu diré quan hagis de sortir.
Tu, Pere, com està l’escenari, Nooo. Així no, les bales de palla enmig i la Verge Maria asseguda a sobre.
Diu la Maria que no vol assentar-se que se li enganxen les mitges.
Quina Maria si no hi ha cap Maria. Ahhhh. Vol dir l’Esther la que fa de Verge.
Clar, la Maria...
Va deixeu-m’ho estar. Digues-li que va vestida amb faldilla llarga. Ostres, com estic avui, amb la túnica, vull dir, i no farà malbé les mitges.
I la música...
La portava el Pere, més s’ha oblidat el pen- drive a casa i ha tornat a buscar-lo.
Només faltava això ara ens tindre’m d’esperar.
No ve ara mateix.
Ja sóc aquí!!!
Ja tenim el Tarradellas altre cop. Ahhh. Ets tú que portes això de la música.
Sí, però el nen hi ha gravat davant els Simpsons. Ho esborraré en un moment.
Directora – pregunta un altre actor aficionat a les noves tecnologies- que et sembla si poso un altaveu més gran.
No ho farem sense altaveus. Ja hi van quedar-hi.
Però jo pensava.
Prou sense altaveu.- Contesta autoritàriament la directora.
Què quedo bé?- Pregunta esperant una resposta afalagadora la Verge.
A veure, si molt bé, i el nen.
El portava la Palmira.
Palmiraaa. El nen on és?
Vatua l’olla! Me l’he deixat a casa damunt del llit amb la roba de la disfressa i me n’he oblidat.
Ai, Senyor. Demà no l’oblidis.
Noia, agafa una bufanda i fes veure que és el nen.
Llavors passa un altre actor amb la camisa mal cordada i un paper a la mà llegint-lo amb veu alta. De actrius/actors amb papers a la mà n’hi ha un munt. La directora, ulls de garsa per vigilar-lo tot, pregunta:
Que encara no sabeu que teniu que dir- mentre arreplega al mal vestit i li posa bé la camisa.
Tots a cor responen:
Si però ho repassàvem una mica.
Manoi, que malament aneu de la memòria.
Endavant a assajar i que surti el que Déu volguí.- I fent un picament de mans dona començament a l’assaig general.
Un s’entrebanca, l’altre ha de repetir, un aplaudiment per qui ho ha fet bé. Aquell ha sortit per la dreta i és per l’esquerra. Un altre no se’n recorda gens de que ha de dir. Ei, aquells pantalons no lliguen, són negres i han de ser blancs. Els pastors s’han deixat la bota, la verge s’ha quedat ronca.
Però endavant. Darreres reflexions de la directora:
Demà a les quatre per vestir-se i actuar. Repasseu una mica el vostre paper. I preneu til•la. No us deixeu-ho el nino.
L’endemà s’obre el teló i una mica més tard els aplaudiments dels espectadors, un sospir general d’alleujament recorre l’escenari a l’abaixar-se el teló i un somriure beatífic i descansat demostra la satisfacció dels improvisats actrius i actors.
Després una que altra crítica s’escoltarà, no tot és or en la vinya del Senyor, també hi ha una mica de zitzània en aquest món.
Miquel Pujol Mur
Berga, 27 desembre 2011
Passa la directora amb un somriure als llavis però fuetejant amb les preses a tot l’elenc.
Escolta – pregunta l’indecís de torn- com començava jo després o abans de...
Noi, com sempre, que no te’n recordes anaves...
A sí, després de la música i sortia de la dreta.
Noooo, després de la música però sorties darrere de l’últim àngel per l’esquerra.
Ah, jo em pensava...
Bé, ja tu diré quan hagis de sortir.
Tu, Pere, com està l’escenari, Nooo. Així no, les bales de palla enmig i la Verge Maria asseguda a sobre.
Diu la Maria que no vol assentar-se que se li enganxen les mitges.
Quina Maria si no hi ha cap Maria. Ahhhh. Vol dir l’Esther la que fa de Verge.
Clar, la Maria...
Va deixeu-m’ho estar. Digues-li que va vestida amb faldilla llarga. Ostres, com estic avui, amb la túnica, vull dir, i no farà malbé les mitges.
I la música...
La portava el Pere, més s’ha oblidat el pen- drive a casa i ha tornat a buscar-lo.
Només faltava això ara ens tindre’m d’esperar.
No ve ara mateix.
Ja sóc aquí!!!
Ja tenim el Tarradellas altre cop. Ahhh. Ets tú que portes això de la música.
Sí, però el nen hi ha gravat davant els Simpsons. Ho esborraré en un moment.
Directora – pregunta un altre actor aficionat a les noves tecnologies- que et sembla si poso un altaveu més gran.
No ho farem sense altaveus. Ja hi van quedar-hi.
Però jo pensava.
Prou sense altaveu.- Contesta autoritàriament la directora.
Què quedo bé?- Pregunta esperant una resposta afalagadora la Verge.
A veure, si molt bé, i el nen.
El portava la Palmira.
Palmiraaa. El nen on és?
Vatua l’olla! Me l’he deixat a casa damunt del llit amb la roba de la disfressa i me n’he oblidat.
Ai, Senyor. Demà no l’oblidis.
Noia, agafa una bufanda i fes veure que és el nen.
Llavors passa un altre actor amb la camisa mal cordada i un paper a la mà llegint-lo amb veu alta. De actrius/actors amb papers a la mà n’hi ha un munt. La directora, ulls de garsa per vigilar-lo tot, pregunta:
Que encara no sabeu que teniu que dir- mentre arreplega al mal vestit i li posa bé la camisa.
Tots a cor responen:
Si però ho repassàvem una mica.
Manoi, que malament aneu de la memòria.
Endavant a assajar i que surti el que Déu volguí.- I fent un picament de mans dona començament a l’assaig general.
Un s’entrebanca, l’altre ha de repetir, un aplaudiment per qui ho ha fet bé. Aquell ha sortit per la dreta i és per l’esquerra. Un altre no se’n recorda gens de que ha de dir. Ei, aquells pantalons no lliguen, són negres i han de ser blancs. Els pastors s’han deixat la bota, la verge s’ha quedat ronca.
Però endavant. Darreres reflexions de la directora: Demà a les quatre per vestir-se i actuar. Repasseu una mica el vostre paper. I preneu til•la. No us deixeu-ho el nino.
L’endemà s’obre el teló i una mica més tard els aplaudiments dels espectadors, un sospir general d’alleujament recorre l’escenari a l’abaixar-se el teló i un somriure beatífic i descansat demostra la satisfacció dels improvisats actrius i actors.
Després una que altra crítica s’escoltarà, no tot és or en la vinya del Senyor, també hi ha una mica de zitzània en aquest món.
Miquel Pujol Mur
Berga, 27 desembre 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada