ESPURNES DE DIETARI, 7

Dia 11-11-11

Avui estic content. Ho trobo tot fascinant! No sé perquè... però em sento  inspirat. Miro el calendari... Ah! Ja ho sé, és el dia dels onzes! És únic, no es tornarà a repetir fins el segle que ve, que ja farà anys que fem malves!

Aquests dies passats,  els vidents ja bescantaven que alguns tindrien molt bona sort, però ahir la lluna feia el ple i no sé si això ho pot espatllar tot!  Aquesta gent  hi donen  molta cullerada... La majoria diuen que poden passar coses extraordinàries! De fet, la pega que tinc jo és que no hi  crec en  totes aquestes falòrnies, però... per si fos  veritat, vaig pensant i... si comprés  loteria de Nadal, o   dels cecs?  I... si provés de jugar  a la Bonoloto, o potser podria fer una Travessa, que no n’he fet cap més des que tenia tretze anys i en vaig endevinar tretze. Llavors em van donar tres-centes pessetes, que ja era alguna cosa! Perquè després diguin que aquest número porta mala sort!

Miro la correspondència i veig una carta. L’obro, esperant qui sap què... Doncs mira, no ho sé, però aquí ho diu ben clar... És una reunió que,  només pel fet d’assistir-hi, et regalen coses. Potser sí que serà el meu dia de sort! El primer que llegeixo diu textualment:

Dos pretigiosos regalos: TOTALMENTE GRATIS

EL HORNO DE CONVECCIÓN Y LA FREGONA G IRATORIA DE LA T.V.

Caram, i si els vidents tinguessin raó?  Però si això ja és avui mateix! Truco al meu amic, el Pepitu, ell ja fa dies que està esperant alguna sorpresa... Hi podríem anar tots dos!  Això és fantàstic i meravellós! És clar que quan acabem de llegir aquest maleït paper, vull dir la lletra menuda, l’ànima ens cau als peus!

“Esta promoción es para parejas y señoras viudas. Entregaremos el horno de convección o  la fregona, que les presentaremos en la reunión, a la titular portadora de esta carta invitación que venga acompañada de su pareja; y a las señoras viudas que vengan acompañadas de su hija o una amiga (acreditando su viudedad mediante un certificado u otro documento que lo confirme)”

-Coll...  ens han ben manegat! No sé com ho farem...

-I si em faig passar per la teva dona? -diu ell.

-Quina dona? Si ets un tio... No diguis bajanades!

-Em puc disfressar, o sinó, què més dona que sigui una amiga o un amic!

Sí, però  jo sóc solter. D’on traiem el certificat de viduïtat?

Mentre ens ho anem pensant,  jo tinc una idea, que d’entrada sembla una mica desfasada, però el cas és... aconseguir el regal.

-Ja està, direm que som parella! Som gais. Ara ningú s’estranya de res. Als temps que corren tot  és normal!

Entrem  al local i pugem aquell repetjó agafats de bracet i jo el presento com la meva parella. La pega és que quan començo a atalaiar el panorama, no gaire lluny hi ha uns coneguts nostres, però nosaltres fem veure que no els hem vist! Sembla que ja hi som tots; només estem pendents de quan donaran els regals i que no se’ns descobreixi el frau.  Potser serà cap al final...

La reunió la presideix  un home que és una  espècie de xarlatà, vull dir que no és sobri en paraules. A més a més, es veu que, per algun motiu, se li devia guerxar un ull i sembla que miri contra el govern.

-Ostres, ostres, ostres...! Això és xocant, ara arriben els veïns del 6è. No sé pas com ho farem. -deixo anar pel cap baix- però, com que fa una mica de calor, trec un ventall i el Pepitu fa veure que apaga el mòbil i així dissimulem una mica.

-Menys mal  que, com que anaven tard, s’han quedat al darrere de tot! -va murmurant el meu amic- Com no li porti el forn a la meva dona em mata!

Mentrestant, jo  començo a pensar que m’hauré de quedar amb la fregona i em ve una mena d’enviliment que no puc evitar! Penso: Quin morro, si creu que es quedarà el forn! Això pel treball de convidar-lo!

El dia no ha acabat massa bé, a pesar d’haver-hi tants onzes. Més ben dit, ha acabat fatal! Després de tota aquella xerrameca, que no arribava mai al final,  ha començat a repartir els regals però, com ja era de suposar, de forns crec que només n’hi havia un, el de la demostració. Abans de donar-nos la fregona m’ha demanat el número de telèfon i m’ha semblat que em mirava malament. És clar que... no sé com m’havia de mirar amb aquell ull tan guerxo!

Però el final ha estat pitjor. El Pepitu, que s’ha quedat amb el motxo, quan ha arribat a casa, la seva dona l’esperava amb el rodillo de fer pastissos, darrera la porta, perquè ha dit que s’ha torbat massa i... “ves a saber on t’has ficat, tot plegat per dur-me aquesta merda de regal!” Es veu que no li agrada fregar!

A  mi, ara mateix m’acaba de trucar el presentador, dient-me que no m’ha vist massa convençut i que ha decidit regalar-me el forn. Però a més,  m’ha convidat a sopar: un sopar íntim, segons ha dit, que m’encantarà!

Déu meu! Cames ajudeu-me!

Pere Peret

                                                                                  

5 de desembre de 2011