LA TIETA FILOMENA IV

-“Sant Antoni ens guardi de cap mal i de caure en pecat mortal. Sant Josep ens doni una bona mort i santa Llúcia ens conservi la vista” –resava entre dents la Filomena quan intentava  creuar alguna via pública del centre de la ciutat de Shanghai. 

Allà no hi havia ningú que seguís cap norma. Els passos zebra i els mateixos semàfors, el xinesos se’ls passaven tots pel folro, i els pobres vianants es trobaven en una situació de, “cames ajudeu-me” per arribar a l’altre costat, amb pitades incloses.

-Com hi ha món! On van aquests degenerats amb tantes presses? Aquí no hi ha ordre ni concert.  Però que s’han begut l’enteniment? Aquesta gent tenen el cervell de pasta de moniato! Si pogués els posaria dalt d’un pedestal i els hi enclastaria una pedra entre cap i coll, ia els ensenyaria io de modus! –deia la tieta estorada!

És clar, a Borredà no hi havia tos aquests problemes. A vegades alguna vaca s’entravessava al mig de la carretera, però la cosa no arribava més enllà.

El viatge en avió, ja havia estat una gran aventura mai viscuda fins llavors. Ella, els avions, els havia vist volar pel cel, infinitat de vegades, però mai no se li hauria ocorregut que, un dia, hi volaria a dintre, a una alçada molt més espatarrant que la que solien volar els ocells.

Quan la Filo li deia: Tieta estàs bé?  -ella responia- Cago’n tot! Home mira, estic aixís amb el cul una mica estret. Allò que diuen que la professó corre per dintre, pro vaya, crec que ho resistiré, ia vaic fer una novena a sant Anton, abans de marxar. –i després deixava anar:

-Són molt macos aquests hàbits que duen les safates.

-Vols dir les hostesses, tieta? Això és l’uniforme!

Després d’haver passat tres dies en aquell país, la Filomena, que no cabia de contenta dins la seva pell, va decidir escriure a la família:

-Votuadés! No sé cons anys fa, que no so escrit cap carta ni cap redacció! –anava repetint- Desde que anava a costura. No sé si me ne’n sortiré! La Filo diu que telefonarà, pro io amb l’aparato de la sordera sento aquell pitidu i no me n’entero de re.

Estimats parents tots:

Espero que quan rebeu aquesta carta, vatrus esteu bé com natrus a Déu gràcies.

Mai no m’uria pensat viatjar fins a la quinta forca, però la nena va tenir una ideia lluminosa quan va planejar aqueix viatja a un país tan distant.

Valga’m Déu! La Expu és una maravella. Hem vist coses de tot lo món, que seria impossible guaitar-les  entremig d’aqueixos camps de ravenisses i aqueixos boscos plens d’argelagues dels voltants de Borredà. 

El Miguelito és molt curiós, és el marrec que hi ha al pa... el daxonses aquest d’Espanya. És ben igol que de debò! 

Les costums d’aquí, llamen una mica l’atenció. Els xinus mengen amb uns tronquets, que sembla impossible, sobretot quan mengen arròs, io el perdo tot pel camí! Si torno una atre vegada m’enduré la cullera i la forquilla. L’arròs  i les tellerines van a dojo i el te també. Sempre veuen te calent quan mengen, ells na diuen “bo”. Io no el trobo tan bo com diuen, m’estimaria més un porró de vi i el litinès de tota la vida. 

Quan vem na veure la Carlota, l’escala feia una mica de basarda. Vem xafar molta quisca, i hasta vem veure rates i tot. Em va quedar la recança que podia haver dut la mixeta que és tan ratadora, guera fet el seu agost!

Aqueixa gent, amb el cotxe, van a apagar foc. Cago’n la pell de satanàs! Si no vas al tanto no ho espliques! Aquí no pots caminar tot xino-xano, has d’anar com un mal esprit si vos arribar viu a latre costat. Per poc no em fumo de lloros! Vamus, que són el colmo! 

El xinitus també són una mica cochinos, pro són molt trebaiadors. Només tenen una ideia al magí: trebaiar i trebaiar. No paren mai, ni els diumenges. Quan al vespre tanquen les botigues surten els desesperats a fer paradetes per tots els carrers. Bueno la nena en diu els top-manta. Io els hi dic desgraciats, pro és igol. Ah! I són vius com una centella, con menos t’ho esperes t’encolomen consevol cosa!

Encabat, a la millor, nirem a Enciam a veure els guerrerus. Ara la Filo em diu que és Xi’an, pro més o menos és una cosa  per l’istil! Fa temps, vaic veure un reportatge a la tele, que em va fer molta gràcia. Ia us en farem cinc cèntims!

Bueno, sin más, se despide su segura servidora.

Filomena

Pd: La nena ara us posarà un videu molt macu perquè almenus, pugueu veure una mica tot això de la Expu per Internet, que io en dic la capsa loca. 

11 de maig de 2011

Continuarà...