Per fi hem arribat al poble, aquest petit poblet del berguedà que tan records hem porta. Però... que passa? Altre cop els cotxes aturats, si ja sé que es la Festa Major, però aquest embús.
Superat el col·lapse i ja en el restaurant hem sabut que havien vingut dos Consellers de la Generalitat, per inaugurar la variant de carretera del poble i també la nova llar d’infants. Com ha canviat tot això, devia fer ja prop de trenta anys que no hi venia , abans hi tenia uns tiets i unes cosines i hi passava part de les meves vacances.
Mentre dinem , amb el grup d’amics que anem, el meu pensament vola... aquí al davant on ara hi ha aquesta plaça de ciment, abans hi havia un solar on feien l’envelat. Com recordo aquella Festa Major de 1973, jo tenia 18 anys, encara sento l’orquestra tocant i cantant aquella cançó "Un beso y una flor" del Nino Bravo, que just havia mort aquell any. Jo ballava amb l’Andreu, aquell ball, i l’altre... i després aquell llarg passeig per la pineda , les seves paraules, les abraçades, el primer petó...dins meu encara tot se’m revolta.
-Senyora, que vol de postres?
La veu del cambrer em torna a la realitat, els companys també em diuen que estic molt callada, físicament sóc allà, però la meva ment està en una altre època.
Després, aquelles sortides secretes, que van anar continuant, va ser un estiu meravellós. L’Andreu estudiava medicina, el seu pare i avi eren metges, i tenien casa al poble, a més de moltes altres cases i immobles a Barcelona. Per això quan em va demanar que “allò nostre” fos secret, que no ho sabés ningú, ho vaig trobar molt normal, a més érem molt joves, l’any vinent ja ho faríem públic. Jo estava enamorada i les altres coses no m’importaven gens.
La meva cosina, era l’única que coneixia el secret, i em va avisar
- No et refiïs d’aquest xicot, la seva família és rica i orgullosa, mai consentirà que el seu fill surti una noia de classe humil, que no sigui de la seva categoria.
- Això són ximpleries d’una altre època, que estem a final del segle XX, -vaig respondre.
L’estiu és va acabar, l’acomiadament una mica trist, però aviat tornaríem a veure’ns.
Per el pont del Pilar varem tornar a coincidir els dos al poble. Aquells tres dies van ser molt intensos, sortides per aquells boscos tornassolats, amb aquell cromatisme de colors que la tardor vestia tota l’arbreda, jo volava per núvols de cotó fluix. L’Andreu ja va dir-me que, els estudis eren molt forts i potser no podria telefonar-me massa sovint, (llavors no hi havia mòbils) encara m’ho vaig creure.
L’any següent per les vacances, després d’un llarg temps sense saber-ne res, vaig tornar de nou al poble. Tenia el cor compungit per la incertesa i pel temor, però l’esperança i la il·lusió eren més fortes que mai. La seva casa era tancada encara, unes amigues van dir que segurament arribarien per la Festa Major, i va ser just aquell dia sortint de missa quan el vaig veure, quasi ens varem topar, però ni em va mirar, o va fer veure que no em veia; anava acompanyat per una noia alta i rossa, qui va presentar a alguns amics com la seva promesa. Se’m va fer un nus a la gola i les llàgrimes estaven a punt de brollar, vaig aguantar com vaig poder les sardanes i ja i la tarda amb l’excusa de que em trobava malament no vaig sortir de casa.
Les sospites de la meva cosina s’havien confirmat, aquella família orgullosa i burgesa que ja havia trobat una “novia” adient per el seu fill.
Vaig estar tot l’hivern amb una forta depressió, la meva família no entenia que em passava, no tenia ganes de res. Però encara no vaig escarmentar, doncs l’any sobre vaig tornar uns dies al poble, amb l’esperança de tornar-lo a veure. Dintre meu pensava que potser encara tindria una altre oportunitat, si hagués trencat amb la noia. Però només vaig aconseguir una nova decepció. Després, apart de l’enterrament dels oncles, ja no vaig tornar mai més al poble.
- Ei! Baixa dels núvols que farem tard encara, -era la veu del meu marit que amb els amics estaven a punt de sortir del restaurant.
El motiu de la visita al poble era la cursa de bicicletes que si feia, tant el meu marit com el Genís, el meu fill, eren grans aficionats a aquest esport, igual que els companys que anaven. Feien diferents rutes, els juvenils, entre dotze i setze anys, i els adults. Les dones ens varem quedar a la plaça prenent un refresc, mentre esperàvem l’arribada del esportistes.
De sobte i ha un gran aldarull, es veu que ha passat alguna cosa . M’avisen que el Genís ha tingut un petit accident i que el porten al dispensari del poble. Vaig corrent cap allà.
Entro dintre i el trobo estirat en una llitera amb la cara tota plena de sang.
- Genís, com estàs? -Crido tot apropant-me a ell
- No passa res mama , no t’espantis.
Sento una mà que se’m posa sobre l’espatlla
-No es preocupi senyora, per sort és superficial, ben netejat, un parell de punts i ...llest
Em giro no m’ho puc creure, aquell metge amb la bata blanca, és ell, l’Andreu, llavors em mira.
- Maria, ets tu? -exclama amb cara de sorpresa -Quan de temps, que és de la teva vida?
Era el metge del poble, ens varem posar a parlar i parlar, mentre curava les ferides del noi, agradable i simpàtic, semblava que si ens haguéssim vist la setmana passada i no haguéssim passat trenta anys.
- Ara visc al poble, el meu fill també feia la cursa..i bla, bla ,bla... A veure si vens un dia per casa amb la família i prenem cafè.
Estem al cotxe de tornada a casa, estic cansada, però estic contenta, tinc la impressió que avui s’ha tancat un capítol de la meva vida. Ha cicatritzat una ferida molt vella que no havia quedat mai curada del tot.
Maria. (Agost de 2004)
-12 de febrer de 2009-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada