TERRES DE L’ALT URGELL.
Després de visitar Valldarques
i estan a prop va decidir visitar el lloc de Gavarra (Gavarra) i la seva
església de Sant Serni.
Pocs quilometres més endavant de Valldarques
en direcció a Isona es troba una cruïlla ben indicada que per una pista
asfaltada ens porta al poble de Gavarra enclavat en un turó des on es divisen
en una bella panoràmica les terres del Pallars, la Noguera i l’Alt Urgell. En
el trajecte per la carretera ja se’ns ofereixen unes magnífiques vistes de les
tres comarques.
Gavarra és un nucli de població del municipi de Coll de
Nargó, a l’Alt Urgell. Té una població aproximada de 28 habitants, n'havia
tingut 40 el 1991. El poble es troba en un turó a 1.123 metres d'altitud en un
contrafort de la Serra d’Aubenc. A
la part més alta es troba un casal d'aspecte medieval, hom pensa que podria ser
alguna resta de l'antic castell de Gavarra. A un nivell inferior hi ha
l’església voltada per les cases que antigament era una vila closa i resta el
portal, ogival, d’entrada al poble.
La notícia més antiga coneguda
que fa referència al lloc de Gavarra és de l’any 1046, parla de la venda d’un
alou “in castro Gavarra, in apendicio de
Sancti Saturnini”. També surt esmenat els anys 1048, 1054, 1064 i 1068 en
document de vendes, permutes i donacions.
El castell de Gavarra, dins el
Comtat d’Urgell, és documentat el 1071 en el testament del famós Arnau Mir
de Tost, que amb altres béns, el llegava al seu nét Guerau Ponç. En el
testament d'Arsenda, muller del primer, hi havia una deixa a l'església de Sant
Sadurní de Gavarra. El castell confrontava a migdia amb el terme del castell
de Peramola. Més endavant el lloc pervingué al capítol de la Catedral
d’Urgell, al qual ja pertanyia segons els fogatjaments del segle XIV.
Romangué de la dita senyoria fins al segle XIX.
Entre els segles XVII i XVIII,
època en que s’engrandí el temple modificants la capçalera, no es tenen
notícies.
Sant Sadurní, també conegut per Sant
Serni al Pirineu, va ser bisbe i màrtir a la ciutat de Tolosa de Llenguadoc
en el segle III.
Les llegendes diuen que va ser
el primer evangelitzador de Catalunya. En època medieval es van aixecar moltes
esglésies sota la seva advocació, principalment al Bisbat d’Urgell.
L’església de Sant Serni fou construïda durant el segle
XII.
L’església ha estat un edifici
molt modificat. Consta d’una nau capçada per un cos quadrangular que
substitueix l’absis original. La nau és coberta amb volta de canó reforçada per
tres arcs torals. Les finestres que il·luminen el temple i la porta d’entrada
són fruit de les diferents remodelacions.
El campanar de torre
cilíndrica és el element més destacat del conjunt, tot i haver estat mutilat
cap a 1922, moment que va substituir.se el nivell superior per una espadanya de
dos ulls. Conserva encara dues finestres geminades, l’una amb capitell trapezoïdal
i l’altre paredada.
El tipus de campanar de torre
cilíndrica la trobem per primer cop a l’Alt Urgell al monestir de Sant Serni de
Tavèrnoles, la qual es convertiria en model d’altres com ara Sant Martí d’Ars,
Santa Coloma i Sant Vicenç d’Enclar en la veïna Andorra.
Conserva en el seu interior un
retaule barroc del segle XVIII, l’únic d’aquest estil conservat in situ a tota la comarca. En la meva
recerca de dades he trobat una fotografia de l’interior de l’església que
incloc esperant que no motiu d’enuig per ningú.
L’església de Sant Sadurní de
Gavarra està protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.
I buscant dades ens surt la
divertida historieta, que ens explica entre altres en Pep Coll en el seu llibre
“Muntanyes maleïdes”, que ens narra que el capellà del poble veient que els
seus feligresos no aportaven el suficient pel seu sostén va amagar la figura
del sant en un camp de faves i quan el fidels demanaren per la imatge de Sant
Serni els hi digué que com no li duien suficient menjar s’havia marxat cercant
una església que si li dones. Tot va acabar feliçment.
Poder veure els monuments i
cercar les dades de la seva història es un goig i així aprendre de tants i
tants fets de la nostra història i la
nostra gent.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.