SILENCI...

Silenci... silenci...! Cridava la germana Concepció quan ja no podia dominar aquella classe de nenes que no paraven de xerrar i xerrar, comentant la pel·lícula que havien vist el diumenge; això les que podien anar al “cine gran”, és clar,  ja que a la majoria encara no ens ho permetien.

Jo crec que, en certa manera, li agradava, fins i tot quan s’explicava algun acudit una mica... diguéssim “verd” o de qualsevol altre color. També quan alguna nena criticava que  la germana “tal” i el mossèn “qual” semblava que estaven enamorats perquè... quan ell marxava de la classe, ella treia el cap fora de la porta per tal d’acomiadar-se...

Silenci... silenci...! Cridaven els pares a la canalla quan s’esveraven una mica massa o quan ells se n’anaven a fer la migdiada, i volien que els nens també s’hi acostumessin. Abans, a pagès, era una cosa normal, sobretot a l’estiu que s’havien de llevar molt d’hora.

Quan funcionaven les fàbriques tèxtils, la gent que hi treballava també havia de matinar o, fins i tot, treballar a la nit i si volien dormir de dia  també reclamaven... Silenci...!

Silenci... silenci...! Era una obligació pels qui  es volien ficar en política, en aquell temps que governava el Generalísimo. Un silenci colpidor per tots aquells que els bullia la sang per dintre i haurien volgut canviar alguna cosa, o... moltes!

Pels  més atrevits, pels qui no sabien o no podien callar, que d’alguna manera feien ressò del que sentien, hi havia repressions que es pagaven amb molts anys de presó i, a vegades, amb la vida.

Silenci... silenci...! Ens diuen ara els governants de la comunitat de Madrid, i ens ho volen fer entendre amb una retòrica que, si  l’escoltem bé, només serveix per acollonir als més llençats a l’hora de demanar la Independència per a Catalunya.

Quan veuen que la gent no parem i volem seguir endavant, per més traves que ens hi posen, fan mans i mànigues per tal que els catalans agafem molta por, emmudim les nostres veus, parem de fer campanya de signatures; tirem tovallola i manta i ens quedem quiets, amb la cua entre cames!

Volia dir... SILENCI... el ministre Margallo quan va deixar anar aquella parafernàlia de paraules: que cap país ens reconeixeria,  que mai més no tornaríem a ser de la Unió Europea i que, de ben segur, seríem excomunicats d’aquesta galàxia “por los siglos de los siglos”?

Si tots hem d’emmudir... per què, en moltes coses, dóna la impressió que hi ha molta permissivitat...? És evident que mai havíem vist tanta llibertat d’expressió: els actors imiten a la monarquia, als polítics, al famosos de torn que s’han destacat per alguna cosa i als corruptes que tan descaradament han robat tot el que han volgut...

Per què... no ens diuen silenci? Perquè saben que mentre nosaltres ens en tretenim amb aquestes xorrades, ells segueixen fent com sempre. No diuen res, perquè creuen que ja ens conformem  si ens podem riure de les paròdies que fan per la televisió, dels acudits que ens anem fent passant per Internet i de les obres de teatre en les quals es carreguen a la família real i tota la seva parentela.

I així, les coses no canvien mai, els poderosos segueixen fent el que els hi dóna la gana i nosaltres pensem que ens podem riure d’ells. Per això vivim en democràcia! Però no és ben bé el que  sembla... Aquest és un silenci ensordidor, que vol dir una infinitat de coses!

Tal com ho va escriure Mario Benedetti: “Hi ha poques coses tan ensordidores com el silenci”

24 de març de 2014