El passat 27 d’octubre vam
participar en la ruta circular per conèixer els oficis
d'antany preparada per l’organització Gaià Camina X Descobrir. Hi ha molt
a veure i conèixer en aquesta petita zona de la comarca del Bages. En dita
sortida vam poder assabentar-nos de diferents oficis majoritàriament
desapareguts a causa de la industrialització actual. Va ser un recorregut en la
nostra història i també conèixer els sistemes artesanals que encara donaven
treball a obrers fins ben entrat el segle XX.
La nostra primera trobada va
ser en una ben proveïda parada d’herbes i productes per la curació de
malalties. Les dues persones que l’atenien era una trementinaire i la seva
ajudanta que van recomanar-nos multitud d’herbes i remeis per diferents mals.
L’ofici de trementinaire se
situa en el moment en que la pressió demogràfica de mitjans del segle XIX va
provocar l’èxode estacional de molts homes i dones d’aquestes valls cap a zones
més riques.
I va ser en aquest marc de desmembració
social que moltes dones de les valls de la Vansa i Tuixén es van dedicar a
extreure d’aquesta terra aspra i poc agraïda un medi per sobreviure a les
transformacions d’una Catalunya per on, tot caminant i carregades d’herbes i
olis, anirien “guarint i curant tots els mals”.
La saviesa es traspassava de
mares a filles, o sinó, netes, quant més joves millor. Si a la família
no hi havia nenes petites, les remeieres demanaven a gent del poble que els hi
deixessin endur-se les nenes petites en els seus llargs viatges. Al dur
jovenalla, era més fàcil d’aconseguir un lloc on allotjar-se.
La coneixença de les plantes,
les seves virtuts medicinals i els processos d’elaboració de remeis ancestrals
adquirits per transmissió oral, varen ésser, entre altres, els factors que les
varen motivar a exercir aquest nou ofici.
La majoria de les
trementinaires seguien sempre la mateixa ruta, ja que la major part de les
masies on anaven esdevenien els clients d’any rere any. No acostumaven a entrar
a les grans ciutats ni freqüentaven els mercats per vendre els seus remeis ja
que utilitzaven una relació més personal i directa amb la gent.
El seu nom el deuen a la
trementina, el remei que més popularitat els va donar. Aquest ofici va absorbir
a la major part de la població femenina de la vall durant més de cent anys.
L’últim viatge el va fer la
Sofia d’Ossera, l’any 1982. Marxaven un o dos cops l’any i podien ser fora des
de tant sols uns dies fins a quatre mesos. Normalment els viatges corresponien
en èpoques de poca feina en els camps i les terres.
Normalment les trementinaires
no guarien a les persones, però en un temps sense metges ni sense remeis qui
podia negar-se a recomanar unes herbes o fer un pegat a un espatllat, si això alleugeria el dolor.
Cada trementinaire anava
carregada durant el seu periple:
Una “romaneta” per pesar els seus productes.
Les “llaunes” plenes d’olis i pega, penjades
en bandolera.
Una coixinera grossa de “tallis” ( teixit de cànem) plena de coixineres més petites que contenien
les herbes.
Aquesta es penjava mitjançant
unes “braceres” com si d’una
motxilla es tractés i també es penjava sobre un nus molt gruixut que li feien a
un mocador lligat a la cintura, pel darrera. Així el pes quedava ben repartit.
Actualment a Tuixén hi ha el
Museu de les Trementinaires on poden veure’s els estris, l’obrador i la
història d’aquestes dones valentes que carregades de remeis recorrien els
camins a peu i a soles portant una mica d’esperança als malats.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia actual: M. Rosa
Planell Grau.
Fotografia Museu: Internet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada