EN EL LLINDAR DE LA PORTA

 

Estic envoltada d’un mar de boira grisa, espessa, per on és filtren suaus tonalitats de colors ...  grocs, taronges, liles, blaus, grisos... raigs de sol que intenten filtrar-se entre el immensa boirina. No es veu res, ni amunt ni avall., ni cap a cap costat.  No sé com he vingut a parar aquí. On sóc? Que hi faig aquí? Continuo caminant per entre aquell  gran bromall, el silenci es total, estic perduda, atordida i no puc pensar amb claredat.

De sobte em trobo davant d’aquella porta, bé, realment només és el marc , la porta és absent. Aturada davant aquella gran portalada, no sé que haig de fer. Passar-la i continuar caminant o tornar enrere. Resto allà indecisa, immòbil. A l’altre banda els colors són més suaus, més tènues, la seva claredat dona calma;  inspiren una pau i una tranquil·litat acollidora, on estic ara sento una  l’angoixa i un malestar que em tenalla el pit.

Finalment decideixo tirar endavant, passar la porta. Aquella quietud  i placidesa  m’atreuen, estic cansada,  necessito reposar i recuperar forces... Faig quatre passes i arribo al llindar de la porta, llavors els meus peus queden travats;  vull passar-la , però no puc continuar endavant ... els meus peus no es mouen i el cos tampoc em vol seguir... com  si algú em tibes enrere o estigues  lligada a un arbre gegant. M’atreuen les vibracions que em produeix passar la porta... però dubto si haig de voler passar.

Llavors penso que potser no em convé seguir endavant i vull tornar enrere, però estic allà clavada i no em puc moure del llindar d’aquella  portalada. Quines coses més estranyes em passen, aquí dreta com un clau sense  poder avançar ni tornar enrere, el meu cap està a punt d’explotar.

En aquell moment sento com un cop molt fort em sotragueja, tant fort que em fa caure a terra i se’m ennuvola la vista, ara no veig res... però començo a sentir veus , primer dèbils , llavors més clares i entenedores,

¾    Ja l’ha tenim! L’hem recuperada!

¾    Gracies Déu meu!  Joana! Em sens? –mentre em  prem la ma amb força.

Veus conegudes que parlen  i em parlen, però no puc dir res, encara que  poc a poc vaig comprenen el que passa  i vaig recordant. Aquell cotxe que em venia de cara ... l’intent d’esquivar-lo ... i el cop brutal; després.... la foscor total. Sento el cos entumit, febles dolors, neguit, angoixa. Sé que estic en un hospital... però  estic viva!  se que faré tot el que sigui per recuperar-me. La medicació fa el seu afecte i torno a endormiscar-me  de nou, ara tranquil·la,  del meu cap ha desaparegut totalment  l’espessa  boirina aquell maleït  llindar d’on no em podia moure.

– 26-04-2021-

 

ADOLESCÉNCIA DISSORTADA

( fer la traveta, gatzara, capsigrany, ganàpia, bordegàs i pelacanyes )

El Martí contempla embovat el seu petit nadó que acaba de complir el primer mes de vida, li cau la baba amb la gatzara que fa quan es desperta, abans no s’adoni que té gana i aquest dolç so sigui substituït per un plor estrident reclamant el pit de la mare.

Els seus pensaments esdevenen grisos  abans que els negres, pensa en el seu  pare, si ell  l’havia mirat mai així  amb amor i tendresa, com  jo ara estic mirant al  Marc, o sempre m’havia tingut inquina i menyspreu, pel fet de néixer el segon de la colla, o ves a saber perquè.

Ell mai s’havia sentit estimat  pel seu pare des de ben petit el seu record són crits i insults; “no saps fer res ben fet, ets un inútil” un altre dia estirant-li les orelles li deia “capsigrany” en canvi amb l’Eduard , el germà gran tot ho feia bé, era el seu preferit, cínic i orgullós, i tampoc volia saber res de mi. Cinc anys més tard va arribar la Laura, una nena preciosa, la nineta dels seus ulls i jo al mig, com sempre un zero a l’esquerra. Amb  la mare passava tres quarts del mateix. La  persona que em va fer feliç en la meva infantesa va ser la petita Laura, com la  cuidava moltes vegades sempre la tenia al meu darrera perquè la fes jugar, crec que és la única que m’estimava de veritat.  Al fer-se gran i ser la nena mimada de casa amb va deixar també una mica de de banda. 

La pitjor etapa de la meva vida, però,  va ser al entrar a l’adolescència , cap als tretze i catorze anys. La meva autoestima ja estava prou baixa, com ofegava la meva tristesa menjant, em vaig tornar força rodonet, era alt i gras, els companys de classe  és van començar a burlar de mi i em cridaven ganàpia, rabassut, gord ...  El pitjor va ser quan aquell bordegàs del Ferran un dia al sortir de classe em va fer la traveta i vaig caure ven llarg com un sac,  vaig ser la riota de tots.

Això va fer que m’aïlles dels pocs amics que em quedaven, sempre estava sol, vaig perdre les ganes d’estudiar , sovint em saltava les classes i anava a caminar per llocs solitaris, després ja ni volia sortir ni anar enlloc. Vaig caure en una profunda depressió . No volia ni sortir de casa , fins vaig pensar en el  suïcidi. Metges , psicòlegs, pastilles , semblava que m’animaven una mica , però aviat hi tornava,  no tenia ganes de sortir ni veure ningú.  Aquell any el curs em va quedar penjat. La mare la veia preocupada per mi, el pare encara em turmentava quan podia  “Au, no estudiïs no, seràs un pelacanyes tota la vida”  llavors la mare el feia callar i sortir de l’habitació.

El recolzament de la mare,  les paraules d’ànim i companyia de la Laura, que va tornar a ser la nena dolça de anys enrere, van ser el detonant per ajudar-me a  sortir del pou, per primera vegada em vaig sentir estimat per la mare i havia recuperat  l’estima de la germana, vaig sentir que importava a algunes persones. ( El pare i l’Eduard seguien en un altre planeta.) El metge, les pastilles i la seva ajuda em van ajudar a la recuperació. Això si hauria de tornar a repetir el curs.

El meu aspecte físic també s’havia recuperat;  com sortia cada dia a caminar, ja no estava tant gras i intentava cuidar  una mica l’aparença i m’arreglava un xic per tornar a l’insti.....

Als quinze anys, estava en  un curs enrere on no em trobava massa a gust , seguia sent un solitari, però els nous companys no es ficaven amb mi  ni em molestaven, fins algun havia fet algun intent d’aproximació i havíem fet junts amb altres algun treball. Vaig tornar a trobar el gust pels estudis. Estava disposat a recuperar el temps perdut i estudiar de valent;  volia superar a l’Eduard, ell que tot i ser tant pinxo, aprovava justet, però pel pare tot el que ell feia , li semblava molt bé. Vaig acabar aquell curs amb unes notes brillants. La mare i la Laura em van felicitar, en canvi el pare només em va dir,  ”és clar, repetint el curs això no té cap mèrit” vaig fer veure que sentia ploure, tot i que per dins em coïa.

Era l’últim curs que feia a l’Institut, l’any vinent ja seria universitari, seguia estudiant de valent , havia superat totalment al depressió i tenia alguns amics, encara que pocs. A la classe, i  havia una noia nova , força tímida i grassoneta , aviat el grup de torn va començar a riure’s d’ella i fer-li alguna broma pesada. Jo m’ho mirava de lluny, pensava que l’havia de defensar, però no podia, sentia com una punxada a l’estomac si ho intentava. Un dia la vaig trobar quan  sortia de classe plorant, em vaig posar a caminar al seu costat i li vaig dir al cap d’una estona,

¾    No et preocupis per aquests galifardeus que et fan patir, són uns imbècils.

Ella em va mirar i em  va somriure, és va eixugar les llàgrimes amb la mà i em va dir... “gràcies”. La vaig acompanyar a casa , em va explicar les seves cuites , li vaig fer costat, i fins avui. Hem acabat la carrera, els dos tenim treball  i és la mare d’aquesta preciositat de nen que ens té als dos embadalits.

/08/03/21/