( fer la traveta, gatzara, capsigrany, ganàpia, bordegàs i pelacanyes )
El Martí contempla embovat el seu
petit nadó que acaba de complir el primer mes de vida, li cau la baba amb la
gatzara que fa quan es desperta, abans no s’adoni que té gana i aquest dolç so
sigui substituït per un plor estrident reclamant el pit de la mare.
Els seus pensaments esdevenen
grisos abans que els negres, pensa en el
seu pare, si ell l’havia mirat mai així amb amor i tendresa, com jo ara estic mirant al Marc, o sempre m’havia tingut inquina i menyspreu,
pel fet de néixer el segon de la colla, o ves a saber perquè.
Ell mai s’havia sentit
estimat pel seu pare des de ben petit el
seu record són crits i insults; “no saps fer res ben fet, ets un inútil” un
altre dia estirant-li les orelles li deia “capsigrany” en canvi amb l’Eduard ,
el germà gran tot ho feia bé, era el seu preferit, cínic i orgullós, i tampoc volia
saber res de mi. Cinc anys més tard va arribar la Laura, una nena preciosa, la
nineta dels seus ulls i jo al mig, com sempre un zero a l’esquerra. Amb la mare passava tres quarts del mateix.
La persona que em va fer feliç en la
meva infantesa va ser la petita Laura, com la
cuidava moltes vegades sempre la tenia al meu darrera perquè la fes
jugar, crec que és la única que m’estimava de veritat. Al fer-se gran i ser la nena mimada de casa
amb va deixar també una mica de de banda.
La pitjor etapa de la meva vida,
però, va ser al entrar a l’adolescència
, cap als tretze i catorze anys. La meva autoestima ja estava prou baixa, com
ofegava la meva tristesa menjant, em vaig tornar força rodonet, era alt i gras,
els companys de classe és van començar a
burlar de mi i em cridaven ganàpia, rabassut, gord ... El pitjor va ser quan aquell bordegàs del
Ferran un dia al sortir de classe em va fer la traveta i vaig caure ven llarg
com un sac, vaig ser la riota de tots.
Això va fer que m’aïlles dels
pocs amics que em quedaven, sempre estava sol, vaig perdre les ganes d’estudiar
, sovint em saltava les classes i anava a caminar per llocs solitaris, després
ja ni volia sortir ni anar enlloc. Vaig caure en una profunda depressió . No
volia ni sortir de casa , fins vaig pensar en el suïcidi. Metges , psicòlegs, pastilles ,
semblava que m’animaven una mica , però aviat hi tornava, no tenia ganes de sortir ni veure ningú. Aquell any el curs em va quedar penjat. La
mare la veia preocupada per mi, el pare encara em turmentava quan podia “Au, no estudiïs no, seràs un pelacanyes tota
la vida” llavors la mare el feia callar
i sortir de l’habitació.
El recolzament de la mare, les paraules d’ànim i companyia de la Laura,
que va tornar a ser la nena dolça de anys enrere, van ser el detonant per ajudar-me
a sortir del pou, per primera vegada em
vaig sentir estimat per la mare i havia recuperat l’estima de la germana, vaig sentir que importava
a algunes persones. ( El pare i l’Eduard seguien en un altre planeta.) El metge,
les pastilles i la seva ajuda em van ajudar a la recuperació. Això si hauria de
tornar a repetir el curs.
El meu aspecte físic també
s’havia recuperat; com sortia cada dia a
caminar, ja no estava tant gras i intentava cuidar una mica l’aparença i m’arreglava un xic per
tornar a l’insti.....
Als quinze anys, estava en un curs enrere on no em trobava massa a gust ,
seguia sent un solitari, però els nous companys no es ficaven amb mi ni em molestaven, fins algun havia fet algun
intent d’aproximació i havíem fet junts amb altres algun treball. Vaig tornar a
trobar el gust pels estudis. Estava disposat a recuperar el temps perdut i
estudiar de valent; volia superar a
l’Eduard, ell que tot i ser tant pinxo, aprovava justet, però pel pare tot el
que ell feia , li semblava molt bé. Vaig acabar aquell curs amb unes notes
brillants. La mare i la Laura em van felicitar, en canvi el pare només em va
dir, ”és clar, repetint el curs això no
té cap mèrit” vaig fer veure que sentia ploure, tot i que per dins em coïa.
Era l’últim curs que feia a
l’Institut, l’any vinent ja seria universitari, seguia estudiant de valent ,
havia superat totalment al depressió i tenia alguns amics, encara que pocs. A
la classe, i havia una noia nova , força
tímida i grassoneta , aviat el grup de torn va començar a riure’s d’ella i
fer-li alguna broma pesada. Jo m’ho mirava de lluny, pensava que l’havia de
defensar, però no podia, sentia com una punxada a l’estomac si ho intentava. Un
dia la vaig trobar quan sortia de classe
plorant, em vaig posar a caminar al seu costat i li vaig dir al cap d’una
estona,
¾
No et preocupis per aquests galifardeus que et fan
patir, són uns imbècils.
Ella em va mirar i em va somriure, és va eixugar les llàgrimes amb
la mà i em va dir... “gràcies”. La vaig acompanyar a casa , em va explicar les
seves cuites , li vaig fer costat, i fins avui. Hem acabat la carrera, els dos
tenim treball i és la mare d’aquesta
preciositat de nen que ens té als dos embadalits.
/08/03/21/
Pobre nen quina infància i adolescència més tristes, sort de la mare i la Laura...Bé i de la conmpanya nova ara la mare del seu fill. La història va acabar bé!!!
ResponEliminaPetonets, Anna.
Si, una infància i adolescencia una mica trista, però el que compte és que al final se'n surt i les coses li van bé, gràcies a les persones que ha trobat al camí i han confiat en ell. Ja veus M, Roser que m'agraden els finals feliços.
EliminaUna abraçada!!!