EL MÒBIL I LA DEPENDENTA

La Maria, la meva veïna, venia tota enfurismada, i quan ens em creuat al portal ja m’ha etzibat esperitada,

¾   És una mal educada, no té vergonya aquesta noia. No hi torno més...
¾   Calmis, calmis, Maria, que li donarà un cobriment i expliqui’m  que li passa?

La vaig fer entrar a casa i li vaig preparar una taronjada, de tant en tant ho feia, com la dona viu sola. Ja una mica refrescada i més calmada, i tenint amb qui parlar la dona s’ha desfogat i vaja ... penso que  no li faltava raó.

M’ha explicat que havia anat a la farmàcia a buscar un parell de coses que prenia,  a més volia demanar al farmacèutic, al de sempre, que últimament tenia l’estómac una mica revoltat, si tenia alguna cosa a veure amb algun medicament d’aquells. Aquell xicot era la seva salvació, l’atenia tan bé sempre. Aquesta setmana havia agafat vacances, i això ja la va capficar una mica a més hi havia força gent.

Quan li va tocar el torn la noia que l’atenia li va sonar el mòbil. Va contestar i es va posar a parlar, mentre amb una ma, sense gairebé mirar-se-la li va agafar la recepta electrònica. Sense deixar de parlar va passar la recepta a l’ordinador i li va entregar els dos medicaments que hi havia , amb el telèfon a la ma li va dir si volia alguna altre cosa, llavors ella va dir que volia una crema per les mans. Va per que la seguis, mentre continuava parlant i al va portar davant d’una estanteria que hi havia les cremes, li va senyalar que agafes la que volia, la dona mig enutjada la va agafar. De nou al taulell li va ficar tot en una bosseta i li va donar tot dient que eren dos euros. Això si continuant la conversa que tenia amb el mòbil. La dona va sortir d’allà traient foc pels queixals.

Acabo d’acompanyar  la Maria a casa seva, ja molt més tranquila i li dic que no agafi aquestes enrabiades que això si que altera l’estómac. Li he dit  que demà l’acompanyaria a la farmàcia i posaríem una queixa davant l’encarregada . Ella s’hi ha negat a dit que no vol maldecaps que ja esperarà a tornar-hi quan el seu farmacèutic hagi acabat les vacances.
 

30/07/2016
  

SI NOMÉS S’ESCOLTÉS ALS OCELLS DE FI CANTAR.

He estat donant-li voltes al tema dels trobadors, de les dames i dels senyors. Tot això, barrejat amb la temàtica del fino amor o amor galant se’m va ocórrer per escriure aquest relat. Els trobadors són els ocells de bell plomatge i de fi cantar per a les orelles de les senyores enyorades. Sempre hi havia una vacant al llit de les dames. Pobres senyores oblidades per un marit que sempre tenia una excusa per marxar a fer guerres o batalletes per l’ample món. 

Quasi sempre l’home era salvant el món, guerrejant en un lloc o un altre. Lluitava per aconseguir poder, per religió i per demostrar-se que encara era brau. En ocasions, també per fer el brètol amb els seus amics. O tal vegada per allunyar-se del castell i buscar altres companyies femenines per passar l’estona.  

Una vegada la senyora del castell que estava mig enamorada del seu brau i valent espòs, ja una mica gran, va començar a escoltar les trobes galants d’un jove admirador.  

Quan els homes eren en campanya militar aleshores les dames del castell organitzaven un petits saraus. Primer van començar a tocar música amb el seus instruments. Després van ballar entre elles. Més tard van llegir poesies i altres entreteniments prou decorosos i de bon veure.  

Però, una d’aquestes nits de festa la més xica de les dames, una entremaliada donzella, va explicar que havia sentit cantar i fer trobes a un ben plantat trobador. Com les senyores eren avorrides de parlar i de jugar entre si, van pensar, potser sí que el fem pujar per entretenir-nos i escoltar les seves balades. Es sabut que el cant guanya en sonoritat quan les fines veus femenines es barregen amb una de més baronívola i masculina. 

D’amagatotis, sempre hi ha un oficial de la guàrdia que oblidant les recomanacions del senyor complau, a canvi d’alguna prestació econòmica, a les dames van convidar al galant i formós trobador a una de les seves innocents vetllades. 

Caram! Que bé cantava i com sabia moure’s el jove galant. Havia en el seu plomatge una gentilesa abastadora. Sabia al ballar fregar suaument la pell de les dames. Els hi feia venir petites esborronades de plaer. Els hi dedicava unes mirades enamoradores. Cadascuna de les dames interpretava era dedicada en exclusiva a la seva persona. Cada cop les seves trobes eren més excitants i engrescadores, pujant, graó a graó, la subtilesa eròtica del seu cant. Sabia parlar d’amor, de xafarderies. De senyors i senyores d’amor amagat. Coneixia tots els racons mundanals de la cort i si no se’ls inventava per fer riure i també per a fer cremar la flama interna i amorosa de les dames. Finalment tot aquesta amor galant, de trobes, de fina gresca va portar les seves conseqüències. La senyora del castell mancada d’amor va portar-se el gall de bon plomatge i bona veu al seu tàlem. 

Les nits van convertir-se en meravelloses per la dama i el trobador. Llargues i amoroses, de llanguits sospirs des de la foscor a la matinada. Malgrat tot la senyora del castell estava molt empipada amb més d’una de les seves amigues i dames. Com tot el fino amor era secret, però conegut de totes, en més d’una ocasió sota la amenaça d’anar-se de la llengua alguna compartia el jove galant.  

Un dia va arribar una nova i funesta notícia. El senyor tornava. Però no joiós de guanyar batalles, sinó que en la darrera la seva vida havia acabat amb un cop de llança. Els crespons negres onejaven en les torres i places del castell. El sepeli va ser esplendorós, senyors de tot arreu van venir a rendir homenatge al valor del senyor. Quasi tots els cavallers de les contrades veïnes i alguns de llunyanes van passar a rendir acatament a la senyora. Més d’un va pensar en ocupar la plaça en el llit de la senyora i el les rendes del difunt. El trobador, vestit de negre, sempre va ser al costat del tron de la senyora.  

Tot passa i tot s’acaba, una vegada mort el marit, la senyora va encomanar la guarnició del castell a un valent capità i va continuar folgant de les arts de l’amor al llit amb el trobador. Ja senyora i ama del castell no va haver cap dama, ni amiga que li canses  a l’amant.  Tot van ser flors i violes durant molt temps. Però com a la vida tot fineix, fins i tot l’amor galant, una nit de llamps i trons la senyora va trobar a faltar una mà forta i valenta, que a més de dolces cançons i fino amor, l’agafés molt fort demostrant-li la força de l’home. 

I així va ser, va trobar a l’home, un nou castell més gran i més riquesa, que tampoc va malament per oblidar el dolç cant de l’ocell. Hi ha que dir que el trobador amb tanta folgança, havia fet panxeta i fluixejava un xic.  

Que dolorós va ser tornar a les places i mercats a cantar amb veu dolça els records de la dama. Quan sirventesos (cants de critica i malla llet) va cantar contra el nou senyor de la dama. Al cap d’un temps una altra dama, menys jove i menys rica, al veure’l ja prim i menys acomodat a la bona vida també va oferir-li el seu amor galant però adreçat a bones pràctiques sexuals. 

Hi ha molts ocells de ja no gaire bona veu que també ajuden a gaudir de bons moments.

 

Senyor, senyor del gran palau

no sigueu ufanós de la vostra conquesta

que això que tant gaudiu i tant us plau

a la vostra dolça senyora li ensenyar

un pobre, amat i amant trobador.

 

Miquel Pujol Mur.

EMPASTIFADA.

Aquest matí he obert el diari en el bar. Com sempre, la meva curiositat m’ha portat primer de tot a la pàgina de successos. Jo dic que són un esperit bel·ligerant de les malifetes que cometen les persones de mal cor. Sempre m’enrabio. Però, de vegades trobes alguna cosa interessant. Fets que han passat a gent de bona fe. Aleshores en moltes ocasions no sé si riure o plorar. Molts cops ric de la innocència d’uns. També ploro per la maldat, més aviat mala llet de quatre delinqüents. 

Com podem veure la morbositat forma part de l’ànima humana. No crec que només sigui de la blanca, jo suposo que les persones d’altres races també en tenen. Sinó, aquest món seria una bassa d’oli.  

Bé, la notícia era extraordinària. Un noi havia aconseguit que el seu padrí li comprés una mona de xocolata gran, molt gran. Representava un castell de conte de fades. Com que encara restava molt camí per arribar a casa, va dir-li, amb aquella veu dolça i mimosa dels nois quan volem aconseguir moltes coses:

¾     Padrí, explica’m un conte d’un castell. 

L’home, malgrat tenia prou feina per aguantar la gegantina mona, va voler entretenir al fillol i va començar un conte. 

Dalt de la torre una preciosa comtesseta de llargues trenes rosses escoltava les dolces cançons d’un joglar enamorat. El joglar era a sota i el que desitjava era passar una agradable estona amb la princesa. Però, no precisament cantant-li trobes per alegrar la noble donzella que era una mica curta. Ell, era un facinerós de primera que volia jugar a papes i mames en el llit principesc. La veritat és que allò que pretenia era omplir-li la panxa amb una criatura. Així provocaria que el pare, el comte, veient el nom de la filla arrossegat pel terra de la cort, els casés com mal menor. Ah! I el nombrés comte! 

Amics! Hi ha cada individu amb una idees més retorçades en aquest món. 

Finalment va insistir tant que la tanoca comtesseta, la de la mona del castell, va deixar caure les seves rosses trenes. El joglar, lleuger com la majoria dels que passen gana i àgil com un mico va començar a pujar trenes amunt. El comte que se les sabia totes...  

Com creieu que va merèixer la corona i el reialme?  

Bé, doncs el comte-rei guaitava la seva filla des d’una altra torre del castell de xocolata. Havia de vetllar per les rendes i la malmesa economia del país. Ja havia aparaulat el casament de la mossa amb un poderós i ric xeic. Sí, amb una espècie de rei Mides, que tot el que tocava es convertia en or. 

Us imagineu la mona? La princesa per un cantó deixant caure les trenes. El joglar pujant delerós per aprofitar-se de la sòmines noia. Bé, ja sou prou grans per saber que volia. No? Continuo: 

Mentrestant el comte guaitant per la finestra. La comtessa, quan va adonar-se, al cap dels temps, de la bruta maniobra del seu marit, s’entretenia amb un capità de la guàrdia. Males llengües deien que els havia provat tots, un a un, altres que dos o tres de cop. Els més malintencionats fins i tot deien que havia baixat per l’escalafó militar, fins algun que altre caporal. Ja en la més gran ignomínia, els més malpensats, opinaven que si trobava algun soldat de grossa llança no hi feia escarafalls. 

El poble, treballant. Què pot fer el poble? Treballar i pagar impostos! Contra més grans millor! Us imagineu que n’era de gran la mona! Una torre per cadascú, ja que del vell ex-comte, més val no parlar-ne, també en tenia una. 

El fillol, embadalit, escoltava el conte, una mica groller, que li explicava el padrí. De sobte, s’entrebancà amb el marge d’una jardinera i empenyé al padrí generós de la mona grossa. De l’empenta la mona del castell salta pels aires.  

La de Pasqua, quina pensàveu? No, del joglar he dit mico. Ai senyor! Quina gent més mal pensada!  

El gran pastís, aquell dia especial de les mones va gaudir de ser una mona voladora. I després de volar, finalment va esclafar-se a terra. Va fer un patac a terra que no va quedar torre dreta. El joglar va quedar agafat a una trena trencada.  

Ai, mon déu, les extensions d’avui dia no tenen res a veure amb aquelles trenes massisses i compactes d’abans.  

El noi, el fillol, plorava. El padrí maleïa. Va passar un municipal i va dir que ho havien de recollir. L’home, aïrat, va contestar que la mona no era un cagalló de gos.  

El guàrdia va posar-se dret com un rave.

El noi xisclava al veure la mona feta una ...

El padrí va girar-se cap el representant de la llei i va cridar.  

Bé, m’estalviaré posar què va cridar.  

Notícia de darrera hora: Ahir un home, un nen i trossets de mona van ser tancats al calabós.  

De la princesa, el joglar, els reis, la reina i el capità no se n’ha sabut res més. 

Això sí, el poble treballa i paga molts impostos.   

Miquel Pujol Mur.

RELLOTGE DE CUINA

Vaig mirar per enèsima vegada el rellotge de la cuina, sempre marcava la mateixa hora, passaven dos minuts d’un quart d’onze. Feia tres setmanes que s’havia aturat, i mai pensava a comprar piles noves.

Avui que per fi tenia les ditxoses piles, no em veia amb cor d’enfilar-me a una escala o damunt la taula per canviar-les. El rellotge era una mica amunt i a la seva edat li  costava una mica enlaire, sempre li deien que estan sola no puges mai a cap escala, que si queia es podia fer molt mal.

En aquell moment va arribar l’Andreu, el seu nét, a fer-li una visita com feia sovint. Ja tenim el xicotet , que era un bon jan intentant ajudar a l’àvia amb el rellotge. Aquest s’havia encallat i no hi havia manera de despenjar-lo.

¾   Iaia, no sé que passa, s’ha torçat el ganxo i no el puc treure.
¾   Com ho farem ara?
¾   No tens pas unes alicates... per si puc treure el clau.

La dona després d’una estona de buscar va trobar el que el xicot li demanava. Aquest amb tota la traça va poder despenjar  el rellotge i el va donar a l’àvia, que nerviosa com estava se li va escórrer de les mans i va fer un bon patac al terra . El vidre es va trencar, les agulles rodolant pel terra, mentre la dona confosa mirava les mans buides.

¾   Àvia, em sembla que haurem de comprar un rellotge nou i que algú te’l vingui a posar bé, perquè el ganxo de penjar s’ha trencat i millor un profesional que en sàpiga.
¾   Ai Andreu, crec que el rellotge nou que compraré, serà per posar damunt d’un prestatge, i ens estalviarem aquests ensurts.

02/02/2016/

NÚVOL ENAMORAT.

En alguna ocasió la nostra professora ens demana que escriguem una mica de poesia.  Sé que no és la forma escrita on en defenc millor. Però forçats a escriure he elaborat aquesta semi poesia.

 

 

Un núvol ha passat, ha brotat una fulla. 

Ha nascut la poncella, una més entre d’altres,

la primera de totes, d’una desitjada  primavera,

amb elles, has arribat, també tu.

He mirat els teus ulls, clars com cel rere pluja,

i un sospir d’impaciència, d’amor desitjat,

ha omplert de joia la meva ànima enamorada.

Tu, la dona sense nom, l’única, l’estimada,

reflex de la poncella emergida, entre

les fulles de la vida, per un instant de futur.

 

Un tren llunyà ha entonat un càntic. 

Les meves orelles han escoltat el teu sí desitjat,

a un altre home dirigit, més agradós al teu pensament.

agafats de la mà us he vist marxar lentament.

 

Llarg i feliç  sigui la vostra estada al paradís;

jo immòbil, trist, pesarós i amb el cor buit

he sentit les vostres rialles enamorades.

 

Humilment ressentit, amb llàgrimes als ulls

us he vist viatjar, lluny en el temps i l’espai

d’una primavera volguda, de punyent desenllaç. 

I jo sóc l’únic testimoni.

Miquel Pujol Mur

CONTE D’ANIMALS DEL BOSC.

1a. part

La guineu està amagada en el seu cau quan escolta el plumbi i monòton cant del mussol. Avui ha estat un bon dia i l’animal de cua grossa esta força alegre. Una panxa plena sempre anima l’esperit de tothom.  

Aleshores decideix sortir i parlar un xic amb la bestiola voladora. Malgrat que no li cau gens agradable la cara rodona, d’ulls també rodons i expectants, de l’au rapinyaire.

¾     Hola senyor mussol! Què com va això? Hi ha moviment? Fa estona  que l’escolto cantar contínuament.

¾     Calli, calli! Estic ululant i ululant a veure si algú té por i es mou. Per que aquí sota, tot està mig mort i calmat. I ves per on em surt vostè que es massa gros per fotre-li queixalada! Deixis de romanços!  Foti al camp d’una vegada!

¾     Avui estic de bones! Sap què? Aquí a baix, al costat de la gran pedra, he trobat un bon tros de carn de cérvol i me n’ha afartat. Segurament vostè també hi podrà fer algun cop de bec i omplir-se el pap.

¾     A sí? Hi vaig volant- i obrint les grans ales davalla fins la pedra, que a més de ser gran és blanca. 

Poc després la guineu sent un gran ulular i pensa: Caram! Com deu estar aprofitant-se! 

2a. part.

Però no és veritat! El mussol amb el seu silenciós volar veu el cérvol mig menjat. El bec se li fa aigua només en pensar amb la saborosa carn. Això sí és un bon tall i per més glòria sense pels, ni ossos o plomes per després haver de regurgitar. Només, carn i tendrums per devorar i pair. Planeja ràpidament i aterra damunt el llom. Quina olor més agradable. 

Aixeca el cap i obre el bec disposat a picotejar la carn i arrancar-ne un bon tros. Aleshores, una enorme i peluda criatura amb un grunyir que fa tremolar, llença una urpada cap el cos de la volàtil au. Aquesta amb por arronsa el cos al màxim i esquiva la mà armada. Sap de sobres que si perd alguna de les plomes principals no podrà emprendre la retirada i llavors serà una pressa fàcil per qualsevol bestia carnissera.

¾     Què passa?- exclama tímida com un pollet, acabat de sortir de la closca.

¾     Com t’atreveixes a robar la meva carn, ocellot noctàmbul.

¾     Caram senyor ós! El germà guineu m’ha dit que n’ha menjat molta i està força bona. També que jo podia atipar-me d’aquesta carn regal del cel.

¾     Regal de cel, dius mussol.

¾     Sí. No l’han llançat amb helicòpter per alimentar als meus amics carronyers?

¾     No ho sé! Però aquesta és meva! Per mi i els meus amics. I tu no ets amic meu ni estàs convidat.

¾     Però si la guineu m’ha dit...

¾     On és aquesta guineu.

¾     Allà dalt de la font. Al costat de l’arbre té el cau- contesta el mussol pensant que si l’ós es distreu podrà encara prendre un bon tros de carn.

¾     Maleïda rabosa! Ara veurà qui sóc jo.

Dient aquestes paraules el furibund ós inicia el camí. Ràpidament el mussol agafa un bocí càrnic i vola cap el seu niu. Carregat com va, li costa aixecar el vol i té sort que la gran grapa de l’ós no se li emporti una ala.  

3a part.

Com el vespre és tranquil i la lluna plena augura una bona i calorosa nit la guineu confiada s’adorm a la porta del cau. 

De sobte una calenta bufada la desperta. Esparverada vol amagar-se però, enlloc del forat es troba una gran urpa armada de grosses i esmolades ungles. Ja desvetllada del tot, mira amunt i es troba amb la cara gens amistosa d’un gran ós.

¾     Hola!- diu amistosament, però amb veu tremolosa.- Què vols amic ós!

¾     Tu, amic meu? Mal fotut rapinyaire de quatre potes.

¾     Home! Jo mai el mossegaria, simpàtic ós.

¾     No! Això, ja ho sé. No tens allò que fa falta ni tampoc força. Però si que serveixes per robar-me el menjar i enviar-me als teus amics voladors. Això també! Sort ha tingut el mussol que no vull menjar plomes. A més, ha estat prou xerraire! I tu què?

¾     Jo veurà...jo...- aprofitant-se que l’ós agafa aire per bufar més fort  fa un bot  i  corre muntanya amunt com si el perseguís el llop. 

Mai va tornar als terrenys on habita el vell ós. 

Miquel Pujol Mur   

ENTERRANT RECORDS

Tema: “Fer neteja general”

Ja feia massa temps que estava tancada aquella habitació. No havia tingut forces ni ganes d’entrar-hi, des de feia quasi tres anys, des que ell havia marxat. Bé, marxat no, ella l’havia fumut fora de casa després del gran disgust que la dona havia passat.

 

Descobrir prop de 65 anys, que la persona amb qui convivia i pare dels seus fills l’enganyava amb una altre havia estat un cop molt dur. Ella que esperava arribar a la jubilació per viatjar, gaudir i compartir  la última etapa de la seva vida amb ell . Si no hagués estat per aquell dia que feia neteja general al seu despatx, potser encara l’enganyaria, però  just aquell dia, ell,  s’havia deixat oblidat un segon mòbil,  que ella no havia vist mai,  dins un calaix.

Després de mirar-lo i remirar-lo , la dona va marcar el número on hi havia quasi totes les trucades i un nom... Beth .  Una veu jove i falaguera va contestar , pensant que era ell qui la trucava. Crits i insults va rebre per resposta i va penjar.

Poca estona després  va entrar el marit  tranquil·lament a buscar el que havia oblidat.  La dona li va barrar el pas quan era dins el despatx amb el mòbil a la ma, que intentava dissimular. Només li va dir que sortís de casa seva i no tornés a entrar-hi mai més. No van valer súpliques ni disculpes. Amb el que portava a sobre va tocar el dos, només es va endur el mòbil i l’ordinador portable i ja no el va tornar a veure mai més.

Avui havia arribat l’hora de tornar a fer neteja general d’aquell despatx, que a més hi havia entaforat  dues caixes amb la  roba del armari i no havia volgut obrir mai més la porta .  Va contractar   un servei de neteja perquè s’enduguessin tot el que hi havia dins, mobles, llibres, caixes ... tot. L’arranjaria, faria que hi entres aire de nou i li donaria una nova utilitat.  Encara no sabia ven bé perquè ho  havia guardat tot allò ; potser en el fons somiava que algun dia tornaria? perquè no suportava veure res que tingués a veure amb ell? o potser perquè encara tot allò li feia mal. No ho sabia. Estava tot allà tancat i empolsinat.

Feia tres dies que l’havien enterrat l’home.  Se’n va assabentar una setmana abans per la filla, que estava greu. Ni tan sols sabia  que estava malalt ni tampoc, evidentment,  va anar a l’enterrament.

A partir d’avui, la dona, vol començar una nova vida, li ha costat molt de refer-se  i no vol que cap record del passat  l’enterboleixi. Cal desfer-se de totes les andròmines guardades i enterrar tots els records punyents  i que l’aire fresc i nou impregni tots el racons de casa seva.

 11/07/2016/

 

ARC DE SANT MARTÍ I NÚVOL BLANC.

Hola amiga,  

Avui de bon matí he pensat en tu. No et facis cap suposició ni tampoc et  creguis cap cosa especial. La bona amistat és per damunt de tota passió humana. 

M’he llevat i he mirat l’horitzó. L’arc de Sant Martí ocupava tot el cel. Sota seu, com protegit pel fenomen visual, un núvol blanc. Pur i net de tota ombra romania quiet i en pau. 

Cap vent el movia. Cap ocell passava pel seu davant. Només els meus ulls es meravellaven de la visió. 

L’olor a terra molla s’endinsava dintre meu. Era tal la bellesa de l’arc, el núvol i l’aroma a vida que el meu cor bategava alegrement. 

A tu, estimada amiga, vull vendre’t aquesta miratge, aquesta olor i aquesta sensació de pau. 

Vendre em diràs? Si vendre’t a canvi d’un simple, simbòlic petó. 

Un senzill petó, però ple d’estimació, a canvi d’una sensació d’amistat i de pau.

Miquel Pujol Mur.

UNA NOIA I UN SOLDAT.

Acabava d’arribar a casa i la musiqueta d’aquesta cançó de l’any de la picor  sonava insistentment a la meva oïda. Era un nyigo-nyigo que es repetia i repetia sempre igual dins el meu cervell.  

Finalment vaig decidir-me i vaig escriure aquesta no semblança de la lletra. 

Hi havia una vegada una noia i un soldat que van trobar-se baixant de la font del Gat. La noia, força atrevida, va dirigir-se al soldat i va dir-li:

¾     On aneu tan engalanat, formós soldat.

¾     A la desfilada del dia de la Patrona. La fem aquí baix al Paral·lel.

¾     I després, que faràs? Ben plantat soldat.

¾     Menjar i descansar. Tu no saps el cansat que és desfilar.

¾     A on?- pregunta en cara innocent la noia.

¾     On vol que sigui? A la caserna. És clar!

¾     A la caserna, dius! Quina por que em fa! Si tot sou homes.

¾     Òndia! Què tens algun lloc millor per un pobre soldadet.

¾     Puja a casa, ben plantat soldat. La mare no hi és! Ha marxat al poble. Et cuinaré una bona sopa i un conill estofat i postres. I a més a més, cafè del bo.

¾     Ui! Que bé que m’ho poses. I podré descansar en un bon llit?

¾     Ja ho crec! Tenim a casa meva un llit amb un matalàs gran i molt tou.

¾     I després?- pregunta amb cara de babau el soldat.

¾    Després t’ensenyaré un parell de fruites ben rodones i llamineres amb una cirereta enmig. I també un préssec dolç i suau malgrat que una mica esberlat. Ja veuràs com t’agradarà tot.

¾     Caram!- digué el soldat tot animat- Dinar, dormir, berenar. Que pot desitjar més un soldat nouvingut de les altes muntanyes. Què bé que m’ho passaré a casa teva.

¾     I quan hagis ben folgat, fins i tot, un tros de coca i una copa de mistela, perquè recuperis forces. Potser com ets tan fort podràs... 

Impacient per acabar la desfilada, només van dir: “Trenquin files” que el soldat va demanar permís al caporal. Aquest, que no era ni tan innocent ni tan jove, va fer un somrís mofeta per sota el gris mostatxo i va recomanar-li.

¾     Ai, nano! Aprofita’t que després pagaràs les conseqüències.   

Caram, si ho va pagar! Ara no desfila, però baixa cada dia de la font del Gat amb vuit canalles i una dona rondinaire. Vigileu galants soldats, no tot són flors i violes en aquest món! 

Miquel Pujol Mur.

ANIMALONS

 

 

Com diu la dita

amb la calor de l'estiu

tota cuca viu.

 

Per l'herba seca

trisca la marieta

molt matinera.

 

 

Llargues fileres,

van cercant noves vies,

unes formigues.

 

La papallona,

batent ales al vent,

de flor en flor.

 

 

Bell mig del dia,

estirada al sol plana

la sargantana.

 

En la nit bruna

un grill als companys crida

tot fent ric-ric.

 

 

Prop un llum candent,

els mosquits hi voleien

alegrament.

 

Entre les branques

d'una grossa  alzina

canta el pinsà.

 

06/07/2016/

PARIDA AL CENTRE D’ATENCIÓ PRIMÀRIA.

Pertanyo al grup de càmeres del Centre d’Atenció Primària. Jo sóc la càmera del passadís de la planta quatre d’aquest nou centre mèdic. Amb les meves companyes, la dos i la tres vigilem a la gent que acut a visitar-se. 

Avui hi ha molta gent gran. Com sempre. Arriben s’asseuen. Segons l’estació de l’any sigui estiu o hivern  es treuen o no la roba d’abric. Algun fa una petita becaina. Altres es donen conversa. Parlen quasi sempre del mateix. Els dolors, aquella pesada artrosi. Els malucs. L’esquena, l’hèrnia discal o la lumbàlgia. També de records del passat. D’aquells coneguts que ja no hi són o estan molt malament. 

Passen infermeres, sí, les de bata blanca, ja fa tant de temps que sóc aquí que al final reconec, els malalts vestits de carrer, del personal sanitari. Actualment arribo a separar les infermeres. les assistentes o les ajudantes, totes amb bata blanca. Els homes de la casa també van de blanc. 

Avui és un dia especial. A l’hospital fan vaga total. Els metges i tot el personal sanitari i administratiu han fet una barrera humana davant de les portes. Agiten contínuament banderes i pancartes i no deixen entrar a ningú. Aleshores han traslladat tots el malats i totes les urgències a l’ambulatori. 

Per tant, avui hi ha molt rebombori al centre. Molta gent pels passadissos. Tres o quatre parteres amb llitera estan aparcades al costat de la paret dreta. De tant en tant una dona de bata blanca els hi fa una ullada. Veig una noia jove que crida i crida. Com el so està apagat, no escolto els seus gemecs. L’home del seu costat nerviós dóna petits cops de puny a la paret. Una de les dones de blanc li recrimina. Algú de la sala de control ha obert el so del meu delicat mecanisme i gravo les seves paraules. 

Escolti, tingui calma que hi ha països que per parir a una criatura les dones marxen soles al bosc.  I tornen quan han desocupat la panxa. El renec de l’home, prefereixo no gravar-lo per que està ple de paraules malsonants. Aquest o aquesta del control auditiu és un orella tendra. Una dona assenyala a la infermera un líquid que regalima de la llitera on hi ha una noia molt jove, quasi una nena, que és retorça les mans nerviosa. La infermera aixeca el cobrellit, mira i girant-se a la dona gran la calma: Ui! No té importància. Tot just ha trencat aigües. N’hi ha per una bona estona. Calmi-la una mica. No sé canti-li una cançoneta. Estem molt enfeinats. 

De sobte, unes corredisses pel passadís del fons. Com les càmeres som integrades veig pel ulls de la meva companya. Els doctors i les doctores, les ATS, els assistents i assistentes, fins i tot, ha pujat una noia de recepció, estàn donant-se empentes per mirar des de la llinda de la porta de la improvisada sala de parts. 

Escolto mitjançant la càmera amiga unes paraules animadores. Va, va, va, un esforç petita. Una mica més. Calma. Aturat. Poc a poc. Respira. Sí, ara fes una mica de força. Prou. Descansa. Torna a respirar. Així, profundament. Molt bé bonica. Que maca que ets. Vinga valenta. Ara quieta. Una mica més de força. Una mica només. Prou. No et posis nerviosa. Molt bé, molt bé. Ànims. Vinga la última empenta. Calma’t un moment. Tranquil·la. Veus ja està. Tot s’ha acabat. 

Tothom  fa un sospir d’alleujament. La noia de recepció baixa cap el mostrador de la planta baixa, a la seva feina, mentre diu a la gent del passadís no hi ha problema, tot ha anat bé, els xics estan bé, la mare també, estem més contents, una meravella. 

Poc després la llevadora surt tota ufana, porta un petit bressol i ensenya a tots els pacients els nous vinguts. Una nena petita li diu a la àvia: jo vull el que mou el cap. Que bonic que és. La bata blanca mostra la cistelleta on reposen còmodament la gata gris i els seus cinc petits gatets. 

De sobte esdevé un gran soroll. Tothom es gira i  veu com l’home ha donat un cop de puny a la porta dels lavabos. L’ha enfonsat i ha travessat la fusta, mentre mira anguniosament la cara, cada cop més pàl·lida, de la seva dona. 

Miquel Pujol Mur.

UN TRANQUIL DIA DE VACANCES

Havia decidit passar un mati tranquil. Res ni ningú podria pertorbar aquell bucòlic dia de vacances. Tenia la casa per mi sola. Fins al vespre no tornaria cap familiar.

Em vaig estirar a la gandula del porxo, contemplant les muntanyes llunyanes que es retallaven sobre el cel blau. El tons blaus es barrejaven amb els verds dels arbres, els matolls, junt amb les taques groguenques  dels camps acabats de recol·lectar, i les petites masies difuminades per l’entorn. Els  colors lluïen brillants sota l’ardent sol de juliol. Un llibre al meu costat esperava ser obert.

Bufava un ventijol agradable que atenuava la calor sufocant que es preveia. Una sensació de plenitud i de pau m’envaïa i relaxava cada un dels meus muscles. Gaudia intensament el moment, la tranquil·litat i solitud del lloc. Vaig tancar les parpelles, dolços somnis m’omplien la ment. Els nens s’havien fet grans, demà tornaven de les colònies.  El marit treballant, fins el vespre no arribaria... la mare també vindria aviat, Avui era el seu dia, després la casa de vacances  de la muntanya tornaria a ser una anar i venir de gent.

Un lleu xiuxiueig em va tornar a la realitat. Unes abelles voleiaven al meu entorn. Em vaig alarmar una mica, intentant no fer cap moviment brusc. De cop una fiblada em va fer aixecar de cop. Vaig entrar de presa a la casa tancant les finestres. La cara es començava a inflar. Tenia al·lèrgia a aquelles bestioles. Vaig prendre un histamínic  i em vaig posar una pomada a la cara, però la inflor seguia pujant.  Vaig trucar a la Rosa, la veïna d’una casa propera, que em va acudir de presa a la meva ajuda.

Sóc a urgències a l’hospital, ara ja estic una mica millor, però es veu que hi vaig arribar apurada. Així és com s'ha acabat el que havia de ser un tranquil dia de vacances.

04/07/2016/

ESTIC ESPORUGUIDA...

Estic esporuguida, sola...la bombeta s’apaga cada cinc minuts i es torna a encendre. Torno a llegir les línies de la novel·la. És un llibre que he agafat portat per un insospitat impuls de una lleixa de la sala d’aquest hotel. 

El relat, només he llegit cinc pàgines, fa que múltiples calfreds em baixin per l’esquena. Sincerament i amb quatre paraules potser mal dites però reals: estic cagat de por. 

Jo em prenia per un home valent, de cor ardit, disposat a tot en la vida, però aquesta tarda tot em fa recança. El dia ha estat negatiu des del principi. He marxat de casa després d’una enganxada amb la meva dona i el meu fill. Com volien que em quedes a veure al meu fill jugar un partit de rugbi? La feina és la feina. M’ha telefonat un bon client, perquè està interessat a fer una gran compra. Si no venc, pocs partits podrà jugar el meu fill.  

Quan anava per la carretera un desgraciat amb un bolquet que circulava davant meu no se li ocorre alta cosa que aixecar la caixa. Ha bolcat damunt el meu cotxe tot de terra i runa. Sí, s’ha disculpat, ja ho sé! S’ha equivocat, segons diu, de maneta. Ha reconegut la seva culpa, hem fet l’informe per la companyia. Tot el que vulgui, però a l’esquivar part de la brossa he donat un cop de volant i he saltat el marge. 

Poca cosa.- ha dit el gruista. Després he sabut que és, al mateix temps, l’amo del taller del poble. Ha portat el cotxe al seu malendreçat local i ha començat a remenar a sota. “Se li ha trencat la tapa... Què sé jo, si no entenc res de mecànica. Demà li posaré una de nova”. 

He telefonat al client disculpant-me. Ha dit que li sabia greu, però no té cap importància. S’anava a pescar i demà ja en parlarem. Ostres, quina tocada de...!

També he telefonat a la dona. M’ha contestat que m’ho tenia ben merescut. Més valia hagués acompanyat al Fred. El nano m’ha dit que m’ha trobat a faltar i que ha jugat un pèssim partit. L’entrenador l’ha amenaçat que si continua així no jugarà més. La meva muller li ha tret el telèfon de la mà i m’ha acabat d’ensorrar. Ja t’ho deia, però ves a saber si tal vegada tenies un pla amb qualsevol bandarra. I amb un cop sec ha penjat. He intentat parlar-hi altre cop i l’aparell no contesta. 

Estic absolutament esporuguit, sol...la bombeta d’aquesta maldestre habitació s’apaga cada cinc minuts i no sé mai si es tornarà a encendre.. 

Sento una música estranya a l’habitació del costat. M’ha arribat als narius una olor a podrit i ranci. Entremig de la música escolto forts crits i corredisses pel passadís.  Algunes d’aquestes passes es detenen a la meva porta. Escolto com xerrica el pany. Algú vol obrir-lo. A les fosques i sense veure res, a les palpentes cerco un raconet no gaire gros. M’aclofo i provo de desaparèixer en la foscor. Toco més amunt i noto el marc d’una finestra. Aleshores un cop fort i sec, com si alguna cosa s’hagués estavellat als finestrals. Tinc por. Ajupit m’encongeixo més. Un nou cop a la porta. Una escletxa fina com la fulla d’un ganivet il·lumina breument la cambra. Unes desagradables rialles a fora.  La música sona més fort. Noto una respiració forta i entretallada. Xisclo i perdo el coneixement.  

I... la negror cau, com una llosa, damunt meu. 

Miquel Pujol Mur.

BAIXA DE L’ARBRE GANDULAS!

Baixa de l’arbre gandulas! 

No veus que no tens edat per aquestes coses.  

Aquestes paraules d’un llibre de Pere Calders serveixen de fil conductor d’aquest escrit segurament de molt diferent motivació a les del autèntic autor. 

La nit és fresca. El captaire ha encès un foc en un racó de la plaça, força amagat de la gent i de la policia. Després de voltar pidolant, tot el dia pels carrers del poble, vol descansar. Li agrada la llibertat i no vol dormir en l’asil per la gent pobre. Ell en poca cosa es conforma. Una manta, tal vegada una grossa caixa de cartró i la roba que vesteix un dia rere l’altre. L’aprofita al màxim fins que troba en els contenidors una en millor estat.

La seva jornada es composa de captar durant tot el dia. Al carrer, a la porta de l’església, de bar en bar, no hi ha persona a qui no estengui la seva bruta mà. Si el dia ha estat bo menja, manllevat o no, un tros de pa, es beu quatre barreges i a campar-la. El món és gran i encara hi ha gent compassiva.  

A la nit cercar un aixopluc en el parc, en una casa buida o en altres llocs que ja coneix per la seva experiència d’anys. Total per ell, i el seu famolenc gos, poc espai es necessari.

Però aquesta nit ha estat especialment desgraciada. Amb quatre calers ha comprat una arengada. Un civil se’n deia abans. La seva olor, saborosa i forta li fa venir d’aigua l’estomac. La boca se li omple de salivera. També ha comprat una barra de pa i un bric de vi. Pensa donar-se un bon festí, curt però ple de plaer.

Ha encès foc, té els queviures preparats damunt un banc. Fan un goig! En aquestes un vell, sec i sarnós gat negre ha saltat damunt els preparatius. Al primer bot ha agafat l’arengada i al segon ha trepat a un arbre proper.  

Ara el captaire renegant omple d’improperis el gat malandrí. 

Baixa de l’arbre gandulas!

No veus que no tens edat per aquestes coses. 

Més el gat, des de les protectores alçades de les branques més altes, solament se’l mira amb aquells ulls rodons i grogs propis dels gats negres. Les seves potes retenen el peix, mentre els seus fins canins proven d’arrancar el tresor de la carn seca. 

Desesperat l’home espeternega, plora, crida i llança pedres. Fins i tot, el fidel companya de fatigues borda per recuperar la part que li correspon, simplement l’espinada de l’arengada.  

Si ets de pocs diners, no deixis lluny de la mà les teves pertinences. Sempre pot haver-hi un gat negre a l’aguait.  

Miquel Pujol Mur.