EMPASTIFADA.

Aquest matí he obert el diari en el bar. Com sempre, la meva curiositat m’ha portat primer de tot a la pàgina de successos. Jo dic que són un esperit bel·ligerant de les malifetes que cometen les persones de mal cor. Sempre m’enrabio. Però, de vegades trobes alguna cosa interessant. Fets que han passat a gent de bona fe. Aleshores en moltes ocasions no sé si riure o plorar. Molts cops ric de la innocència d’uns. També ploro per la maldat, més aviat mala llet de quatre delinqüents. 

Com podem veure la morbositat forma part de l’ànima humana. No crec que només sigui de la blanca, jo suposo que les persones d’altres races també en tenen. Sinó, aquest món seria una bassa d’oli.  

Bé, la notícia era extraordinària. Un noi havia aconseguit que el seu padrí li comprés una mona de xocolata gran, molt gran. Representava un castell de conte de fades. Com que encara restava molt camí per arribar a casa, va dir-li, amb aquella veu dolça i mimosa dels nois quan volem aconseguir moltes coses:

¾     Padrí, explica’m un conte d’un castell. 

L’home, malgrat tenia prou feina per aguantar la gegantina mona, va voler entretenir al fillol i va començar un conte. 

Dalt de la torre una preciosa comtesseta de llargues trenes rosses escoltava les dolces cançons d’un joglar enamorat. El joglar era a sota i el que desitjava era passar una agradable estona amb la princesa. Però, no precisament cantant-li trobes per alegrar la noble donzella que era una mica curta. Ell, era un facinerós de primera que volia jugar a papes i mames en el llit principesc. La veritat és que allò que pretenia era omplir-li la panxa amb una criatura. Així provocaria que el pare, el comte, veient el nom de la filla arrossegat pel terra de la cort, els casés com mal menor. Ah! I el nombrés comte! 

Amics! Hi ha cada individu amb una idees més retorçades en aquest món. 

Finalment va insistir tant que la tanoca comtesseta, la de la mona del castell, va deixar caure les seves rosses trenes. El joglar, lleuger com la majoria dels que passen gana i àgil com un mico va començar a pujar trenes amunt. El comte que se les sabia totes...  

Com creieu que va merèixer la corona i el reialme?  

Bé, doncs el comte-rei guaitava la seva filla des d’una altra torre del castell de xocolata. Havia de vetllar per les rendes i la malmesa economia del país. Ja havia aparaulat el casament de la mossa amb un poderós i ric xeic. Sí, amb una espècie de rei Mides, que tot el que tocava es convertia en or. 

Us imagineu la mona? La princesa per un cantó deixant caure les trenes. El joglar pujant delerós per aprofitar-se de la sòmines noia. Bé, ja sou prou grans per saber que volia. No? Continuo: 

Mentrestant el comte guaitant per la finestra. La comtessa, quan va adonar-se, al cap dels temps, de la bruta maniobra del seu marit, s’entretenia amb un capità de la guàrdia. Males llengües deien que els havia provat tots, un a un, altres que dos o tres de cop. Els més malintencionats fins i tot deien que havia baixat per l’escalafó militar, fins algun que altre caporal. Ja en la més gran ignomínia, els més malpensats, opinaven que si trobava algun soldat de grossa llança no hi feia escarafalls. 

El poble, treballant. Què pot fer el poble? Treballar i pagar impostos! Contra més grans millor! Us imagineu que n’era de gran la mona! Una torre per cadascú, ja que del vell ex-comte, més val no parlar-ne, també en tenia una. 

El fillol, embadalit, escoltava el conte, una mica groller, que li explicava el padrí. De sobte, s’entrebancà amb el marge d’una jardinera i empenyé al padrí generós de la mona grossa. De l’empenta la mona del castell salta pels aires.  

La de Pasqua, quina pensàveu? No, del joglar he dit mico. Ai senyor! Quina gent més mal pensada!  

El gran pastís, aquell dia especial de les mones va gaudir de ser una mona voladora. I després de volar, finalment va esclafar-se a terra. Va fer un patac a terra que no va quedar torre dreta. El joglar va quedar agafat a una trena trencada.  

Ai, mon déu, les extensions d’avui dia no tenen res a veure amb aquelles trenes massisses i compactes d’abans.  

El noi, el fillol, plorava. El padrí maleïa. Va passar un municipal i va dir que ho havien de recollir. L’home, aïrat, va contestar que la mona no era un cagalló de gos.  

El guàrdia va posar-se dret com un rave.

El noi xisclava al veure la mona feta una ...

El padrí va girar-se cap el representant de la llei i va cridar.  

Bé, m’estalviaré posar què va cridar.  

Notícia de darrera hora: Ahir un home, un nen i trossets de mona van ser tancats al calabós.  

De la princesa, el joglar, els reis, la reina i el capità no se n’ha sabut res més. 

Això sí, el poble treballa i paga molts impostos.   

Miquel Pujol Mur.