EL RELLOTGE ATURAT

Cada vegada que a Raquel entrava en aquella sala l’atreia aquell bonic rellotge de paret, tot i que li feia sentir una mena d’angoixa al veure’l sempre aturat a la mateixa hora. Des feia més d’un  any, cada vegada que la Consol estava malalta o l’atacava la ciàtica, la jove infermera era l’encarregada de  posar-li les injeccions  o fer-li les cures pertinents. 

 La dona vivia sola, la filla vivia a prop i en tenia cura quan podia i una senyora gran hi anava tots els matins per ajudar-la. La dona camina malament i quan tenia una crisis ja agafa la cadira de rodes. A la infermera sempre des del primer dia li havia cridat l’atenció aquell bonic rellotge parat. Un dia que li havia demanat  que li passava que no anés el rellotge ella li havia contestat malament ... que no en tenia que fer res.

Com que  hi havia hagut d’anar sovint, la dona mica en mica li havia anat agafant confiança i un dia l’hi va explicar el secret del rellotge. Aquest  s’havia aturat just el dia i  el moment en que el seu home s’havia mort. Això era una premonició, si l’engegava és tornaria a para aviat per la meva mort.-deia- per això no havia volgut que ningú l’engegues mai més.La noia mirava d’animar-la quan hi anava, veia com la depressió s’apoderava d’ella i que no havia pogut superar la mort del marit ni la soledat, que tot i no tenir una edat molt avançada s’havia deixat anar, i a més, tenia les seves manies com tothom.

Va passar una llarga temporada que la Raquel no havia  anat a fer cap servei a la Consol, però  aquest  matí l’han avisat del consultori  que ha d’anar a fer-li unes cures , ja que es veu que la dona havia caigut  i s’havia lesionat la cama.

Així que va entrar a la sala, la dona jeia al sofà amb la cama embenada, però  a ella el que li va cridar l’atenció va ser el tic tac del rellotge i al veure que marcava l’hora correcta. Després de saludar-la ,  i d’haver-li explicat la causa de la caiguda, mentre la curava, la dona li va deixar  anar,

¾    Contenta, he! de veure el rellotge en marxa. Doncs jo també estic contenta. Avui fa un més va néixer la meva primera néta. Vaig pensar que era un bon moment per tornar a abraçar al vida,  la il·lusió... i vaig tornar a posar el rellotge en marxa.

                  

28/10/2019/

NÉIXER I MORIR

“Solament hi ha una cosa inevitable com la mort, la vida”

La Laia està fent pràctiques a un hospital important de la ciutat, on està acabant el curs d’infermeria. Aquests dies està a oncologia i es sent especialment colpida per alguns casos, sobretot els dies que va ser el pavelló infantil. No pot ser que no hi hagi  cap solució per molts d’aquests nens malats, sort que per alguns encara hi ha esperança. Li costa encara enfrontar-se amb la mort. Ara està amb els adults, si bé la sensació ve a ser la mateixa, joves i grans sentenciats per aquesta malaltia...uns que  lluiten, altres ja sense esma per lluitar;  ella amb la seva empatia i tendresa no deixa mai de donar suport i transmetre confiança, a tots.

El cas que li ha impressionat últimament és el d’un home de mitja edat, un important esportista, el Kiko, al que li queden pocs dies de vida. Quasi sempre està sol, solament el visiten alguns amics. Sovint parlen quan ella  li va a posar algun vial o quan l’ajuda amb qüestions  d’higiene. Un dia es va atrevir a preguntar-li si tenia família, fills, germans, parella. Ell és  va mosquejar una mica i li va contestar aspre que no en tenia, ni necessitava ningú, només volia que li donessin una pastilla i no és despertes més. La noia que només volia ser amable no li va contestar i se’l va mirar amb cara de tristesa.

Un dia que ajudava al metge a passar visita, quan aquest li va dir que desés el dossiers, que havia de marxar urgent, va veure escrit en un, un nom que li va  cridar l’atenció “Francesc Lopez Majol”. La Laia es va astorar, No podia ser...no pot ser ell –pensava- és el Kiko, el nom que tothom li deia, el malcarat esportista que no li importa res ni ningú.   Llavors va mirar altres dades del informe com el lloc de naixement, l’any i tot coincidia. No hi ha cap dubte que és ell. L’home que tants anys havia desitjat conèixer, però  arran del que va descobrir, mai més va voler saber res d’ell. I ara es aquí que s’està morint, sense consol de ningú i ella encarregada de cuidar-lo, i fins em queia bé... Estava tant trasbalsada que va fer que una companya entres a fer les cures a la 352, per no haver de veure la cara d’aquell home, almenys avui.

Sort que el pis estava sola, la companya era fora uns dies. No va ni dinar. Es va estirar al sofà i va començar a pensar en totes les coses que l’havien succeït i preocupat en l’adolescència, quan va descobrir que el que creia el seu pare no ho era i les seves germanes només ho eren a mitges. Va demanar que volia trobar el seu pare biològic. La mare si va negar, dient-li que era molt lluny i es va tancar em banda. Per més que insistia no en treia res. Fins que fa dos anys arran d’unes classes sobre malalties congènites, on era necessari conèixer l’ADN dels pares per poder tractar-les, que la noia es va  plantar  davant la mare i li va exigir conèixer la veritat, per dura que fos, que si un dia tenia un fill que necessites ajuda, on hauria de recórrer? No l’importava si ella era fruit d’una violació o el que fos, no el buscaria, si no era necessari, però volia saber-ne els noms i any i lloc on va néixer, volia saber a qui devia la vida.

Llavors, la mare va cedir, “potser si que ho has de saber” -em va dir- i em va explicar la història.  Ell havia esta la  seva primera parella, havíem acabat els estudis i  estaven molt enamorats, volien passar la vida junts. Llavors ella es va quedar embarassada, i ell no volia tenir fills, ni ara ni mai i li va demanar primer, i exigir després, que avortés, que ell s’havia de dedicar a l’esport professionalment i no volia traves ni responsabilitats de cap classe. De res va valer de dir que ja se’n cuidaria ella sola. No va cedir. Ho avortava o marxava de casa, pots escollir- cínicament li va dir- La mare ho va tenir molt clar, va agafar les quatre coses que tenia i se’n va anar a casa dels avis que la van acollir i ens van cuidar els primers dos anys de vida, a l’avi li deia papa... per això a vegades  recordava aquells primers anys vagament. La mare havia prohibit als avis, que m’expliquessin mai res de tot allò. A partir conèixer la veritat vaig perdre tot interès per aquella persona, vaig guardar les dades per si mai les necessites, fins avui on aquell nom m’ha posat davant la crua realitat.

Als deu anys havia començat a deduir coses i havia començat a fer preguntes i voler una resposta, al saber la veritat vaig comprendre els esforços de la mare per evitar-me un disgust i una decepció.  El meu pare era el qui me’n va fer sempre a partir dels dos anys i em va donar els seus cognoms i les meves germanes, les que he tingut sempre.

Ara de cop me’l trobo davant meu. No se que faré demà,  actuar amb normalitat com si no sabés res, el més lògic, però podré? Dir-li la veritat, fer-li saber que existeixo...encara que li pesi, no puc.  Si almenys  estigues aquí la Mónica, potser m’aconsellaria. Si parles amb la mare, no millor que no si fiqui. Ho he de resoldre jo. Que haig de fer? Quin dilema, que li dic a ell demà, em planto davant d’ell i li dic que sóc la seva filla... no, no.  No podia més el cap li explotava. Eren les 10 de la nit quan va decidir trucar la mare.

L’endemà a mig dematí, la Laia acompanyada de la mare entraven a l’habitació del Kiko... Aquest la va reconèixer immediatament. Sorprès de la visita, mirava les dues dones  i no entenia el que passava, la seva infermera i la seva ex juntes. La Laia tenia un nus a la gola i els ulls humits i no podia dir res. La Núria, la mare, va parlar,  després de saludar-lo i intercanviar dues paraules li va etzibar,

¾    Aquesta noia que volies evitar que neixes és la que et cuida al final de la vida.

¾    No pot ser! –va restar un estona immòbil mirant-les – Sou idèntiques! Gràcies per haver vingut i donar-me l’alegria més gran que es pot tenir en aquests moments - Va agafar les mans de les dues –Ara puc morir tranquil. Gràcies, gràcies  a totes dues.

¾    Solament hi ha una cosa inevitable com la mort, la vida. –diu la Núria amb un trist somriure.

20/01/2020/