Quan vam llogar aquella casa en
aquell poblet de muntanya, ja ens va cridar l’atenció aquell picaporta, amb una
ma femenina trucant, aquesta molt ben cuidada i amb un gran anyell, denotava que havia estat una
casa senyorial. Ara, la casa, vella i amb moltes reformes a sobre , era una
casa de vacances adaptada als nous temps, i ven poca cosa guardava del primitiu
aspecte, llevat d’aquella porta (restaurada) amb el baldó tan original . Al costat un timbre
refulgent desentonava una mica, però destacava la utilitat.
Vam decidir aprofitar la setmana
santa, per instal·lar-nos allà i conèixer una mica l’ambient . També teníem
projectat fer algunes sortides pels
voltant, i pels sud de França. El primer dia al vam passar arranjant la casa, i
vam conèixer el restaurant. No teníem ganes de començar cuinant. A la tarda vam
coincidir amb els veïns de la casa propera i ens vam convidar a una excursió
pels redós, l'endemà. La caminada no era massa pesada ja que hi venien molta quitxalla,
els nostres nens ja s’havien fet amics dels seus i van insistir per anar a la sortida. Com era bo
conèixer la gent , ens hi vam apuntar.
El tercer dia de no parar, amb la
Raquel vam decidir que com que ja ens havíem fet coneixences , ara calia fer
alguna de les sortides dels que teníem
nosaltres programades, el dia següent aniríem a aquelles coves prehistòriques
de sud de França i a aquell poble situat entre les altes muntanyes pirinenques,
famós a l’hivern pel esquí i tot l’any per les aigües termals, amb un parc
temàtic molt important. Els petits ja remugàvem, però al final , la novetats
també els atreien.
Vam a anar a dormir molt tard,
teníem coses a fer, els petits ja feia
hores que roncaven. Estàvem cansat i baldats, havien de descansar per estar
frescos al matí, tot i que la ruta no era massa llarga. Dormíem profundament,
quan ens van despertar aquells trucs forts a la porta, primer no sabíem ni que
eren. La Raquel estava espantada em vaig aixecar i vaig veure que no hi havia
llum. Amb el mòbil vaig obrir la finestra. A baix al costat de la porta unes
quantes persones que picaven amb la balda i cridaven... a l’entorn tot era fosc,
¾
Que passa? –vaig dir.
¾
Sortiu despresa de la casa, que ha caigut un cable
elèctric i sembla que hi ha foc a la
part del darrera. Tot el poble estem sense llum.
La Raquel que era al meu darrera
ja va sortir disparada a buscar les nens que dormien a l’habitació del darrera,
al arribar allà ja es notava l’olor del fum que es filtrava per la finestra.
Amb els llum dels mòbils i els nens embolicats amb una manta van intentar
sortir per l’escala, però hi havia molta fumera i van tancar la porta de nou.
En aquell moment arribaven els bombers que van cridar que no sortíssim per
l’escala. Ens vam tancar tots quatre a la saleta que donava al davant. Al cap
d’una estona de neguit , un parell de bombers picaven a la porta del balcó. Amb
una escala van baixar primer els nens i després
a nosaltres, mentre uns altres apagaven el foc que encara no era massa
intens. Els veïns ens van fer anar a casa seva a acabar de passar la nit, tot i
que ja clarejava, els nens els calia retornar-se del ensurt i a més portaven
poca roba
.
Tot i que va ser molt aparatós,
per sort no va ser res greu. L’excursió va quedar aparcada. Vam passar el dia
traient les coses i obrint finestres. Com es tenien d’arreglar alguns
desperfectes, a la tarda vam tornar cap a Barcelona, tot i que vam tenir
ofertes d’algunes persones del poble que ens quedéssim a casa seva. Al marxar i
tancar la porta vam acariciar la mà del baldó, que aquella nit havia fet un
gran servei, i potser fins i tot ens havia salvat la vida, dient-li fins la tornada, així que tot tornés a estar a
punt tornaríem de nou a aquella casa i aquell poble, on en tant pocs dies
havíem conegut i fet bons amics.
27/03/2019/
.