EL SO I EL GUST DELS COLORS

Estirada al sofà de la sala, entre coixins, la Laura té un llibre obert a les mans, com ha de fer molt repòs és passa bona part del dia llegint o mirant la tele. Ara no té ganes de llegir i tanca el llibre, el color rosat-vermell de les tapes li remou a la boca aquell gust dolç àcid  de la maduixa, que inunda tota la gola i somriu. El pensament la transporta a la primera infantesa quan aquell gust li venia sempre a la boca quan la mare li posava aquell jersei color de maduixa, devia tenir dos o tres anys. Li agradava tan aquell jersei com el color i el sabor que li transmetia.

Després van venir altres colors i gustos associats. El gust fresc de la llimona i la tarongina en els colors pàl·lids de grocs o el sabor de la mel en els més pujats o daurats. El vermell encès la frescor dels préssecs acabats de collir que es fonien a la seva boca. Llavors els verds, ai...els verds, els que pitjor portava; si eren tons pàl·lids notava un xic d’acidesa com les pomes,  però si el verd era fort el gust era una mica amarg i si era  molt fosc el gust era molt amargant , no el podia ni veure, no hi havia res a la casa d’aquell color.

Deuria tenir uns set o vuit anys, quan a classe un dia la mestra ens va donar un dossier de color marro. Sense pensar res, em va sortir, “quin gust de xocolata més bo” mentre la boca el paladejava, tothom és va posar a riure,  un altre dia havien rigut pel gust del pernil... La  mestra va fer callar a la mainada i va explicar que no es podia fer mofa de ningú i més del que desconeixien. Això que passa a la Laura és diu SINESTÈSIA  i és la connexió de dos sentits, en aquest cas el gust i la vista, és una barreja de sensacions que és poden donar amb tots els sentits. Això vol dir que la Laura té una sensibilitat major en percebre les sensacions .

Sinestèsia , aquell nom em va quedar gravat al cervell i vaig començar a buscar informació de tot el que significava ser així, llavors vaig gaudir del que abans era un inconvenient.

Ai! Que em va passar als  14 anys. A la classe de música on anava , va arribar l’Albert, un noi de fora, molt tímid. Començava a tocar el piano, feia poc que havia començat a tocar, quan el “profe” li va dir, ... més suau, que t’has equivocat de nota, ell es va posar vermell i va replicar...”més tirant a verd  o més blau” tothom va riure i l professor el va renyar. Llavors jo que ja tenia el meu caràcter vaig dir ben alt , “això que li passa a aquest noi es diu sinestèsia i ningú ha de riure ni menysprear a algú que té un sentits i una sensibilitat més ample que tots els altres. Tothom va callar i el professor es va disculpar  amb el noi.

 L’Albert a la sortida em va esperar i em va donar les gràcies  i vam quedar per sortir altres vegades ja que volia conèixer tot el que sabia sobre això , ja que estava acomplexat pel que li passava i no gosava parlar-ne amb ningú, mai ningú m’havia defensat com has fet tu –em va dir.

I així fins avui. Amb l’Albert fa tres anys que estem junts, i aquí...( tocant-se la voluminosa panxa) porto la nostra petita nena que aviat naixerà. Com serà la petitona? Agafarà, las genètica del pare,  la meva... o la dels avis,. Tindrà connectada  la música amb els colors, o la vista  amb el gust o amb les paraules....  o gaudirà de cadascun dels sentits  per separats, com la majoria de la gent. Què importa ara això, el que cal és que tot vagi bé i arribi aviat, ja estic cansada de fer tant repòs.

 22-02-2019