UN PICAPORTA ORIGINAL .

Quan vam llogar aquella casa en aquell poblet de muntanya, ja ens va cridar l’atenció aquell picaporta, amb una ma femenina trucant, aquesta molt ben cuidada i amb un gran anyell, denotava que havia estat una casa senyorial. Ara, la casa, vella i amb moltes reformes a sobre , era una casa de vacances adaptada als nous temps, i ven poca cosa guardava del primitiu aspecte,  llevat d’aquella porta  (restaurada) amb el  baldó tan original . Al costat un timbre refulgent desentonava una mica, però destacava la utilitat.

Vam decidir aprofitar la setmana santa, per instal·lar-nos allà i conèixer una mica l’ambient . També teníem projectat  fer algunes sortides pels voltant, i pels sud de França. El primer dia al vam passar arranjant la casa, i vam conèixer el restaurant. No teníem ganes de començar cuinant. A la tarda vam coincidir amb els veïns de la casa propera i ens vam convidar a una excursió pels redós, l'endemà. La caminada no era massa pesada ja que hi venien molta quitxalla, els nostres nens ja s’havien fet amics dels seus i van  insistir per anar a la sortida. Com era bo conèixer la gent , ens hi vam apuntar.

El tercer dia de no parar, amb la Raquel vam decidir que com que ja ens havíem fet coneixences , ara calia fer alguna de les sortides dels que teníem  nosaltres programades, el dia següent aniríem a aquelles coves prehistòriques de sud de França i a aquell poble situat entre les altes muntanyes pirinenques, famós a l’hivern pel esquí i tot l’any per les aigües termals, amb un parc temàtic molt important. Els petits ja remugàvem, però al final , la novetats també els atreien.

Vam a anar a dormir molt tard, teníem coses a fer,  els petits ja feia hores que roncaven. Estàvem cansat i baldats, havien de descansar per estar frescos al matí, tot i que la ruta no era massa llarga. Dormíem profundament, quan ens van despertar aquells trucs forts a la porta, primer no sabíem ni que eren. La Raquel estava espantada em vaig aixecar i vaig veure que no hi havia llum. Amb el mòbil vaig obrir la finestra. A baix al costat de la porta unes quantes persones que picaven amb la balda i  cridaven...  a l’entorn tot era fosc,

¾    Que passa? –vaig dir.

¾    Sortiu despresa de la casa, que ha caigut un cable elèctric  i sembla que hi ha foc a la part del darrera. Tot el poble estem sense llum.

La Raquel que era al meu darrera ja va sortir disparada a buscar les nens que dormien a l’habitació del darrera, al arribar allà ja es notava l’olor del fum que es filtrava per la finestra. Amb els llum dels mòbils i els nens embolicats amb una manta van intentar sortir per l’escala, però hi havia molta fumera i van tancar la porta de nou. En aquell moment arribaven els bombers que van cridar que no sortíssim per l’escala. Ens vam tancar tots quatre a la saleta que donava al davant. Al cap d’una estona de neguit , un parell de bombers picaven a la porta del balcó. Amb una escala van baixar primer els nens i després  a nosaltres, mentre uns altres apagaven el foc que encara no era massa intens. Els veïns ens van fer anar a casa seva a acabar de passar la nit, tot i que ja clarejava, els nens els calia retornar-se del ensurt i a més portaven poca roba

.

Tot i que va ser molt aparatós, per sort no va ser res greu. L’excursió va quedar aparcada. Vam passar el dia traient les coses i obrint finestres. Com es tenien d’arreglar alguns desperfectes, a la tarda vam tornar cap a Barcelona, tot i que vam tenir ofertes d’algunes persones del poble que ens quedéssim a casa seva. Al marxar i tancar la porta vam acariciar la mà del baldó, que aquella nit havia fet un gran servei, i potser fins i tot ens havia salvat la vida,  dient-li  fins la tornada, així que tot tornés a estar a punt tornaríem de nou a aquella casa i aquell poble, on en tant pocs dies havíem conegut i fet bons amics.

 27/03/2019/

.