Sota un cel blau meditarrííísim , el
color beix de la terra ignota i
properííssima del meu país.
Aquest polsim sota el cel blau, aixecat
pel vent del desert transporta una onada de calor provinent de països llunyans.
Envejosos, sempre n’hi ha de la pau i tranquil·litat de la nostra costa.
Al seu costat, res més que aquesta costa
única amb una platja envaïda per la boira matinera que ofega la visió de la
realitat del món. Realitat només hi ha una: la de Salvador Dalí, el mag de la
visió de l’energia tel·lúrica, que dibuixa sobre la tela que clama a la
Victòria.
Tot això és emmarcat per una terra,
taula o taulell, que la visió daliniana tot ho permet, de marronosa aparença.
Aquest atuell sosté erecta una branca recolzada damunt d’allò, que també pot
ser un taüt. Potser l’aire petrificat exhalat en el darrer sospir de l’humà o
humana que hi reposa. Un dels membres de la branca, erèctil figura, sosté pesarosa
el rellotge dels amors buits, que poca força han deixat del seu record. Penja
tou i oblidat pels humans.
L’altre rellotge d’esllanguida
figura mostra l’hora del començament de l’infern del treball diari: les set del
matí. Quan els somnis i els llençols queden relegats a tristes i rebregades
memòries. També amaguen, entre el seus plecs, la nit, en moltes ocasiones, el
que desitjaven fos i la pesarosa realitat de l’ésser humà. En moltes ocasions més
portat per les passions mentals que per la pura realitat.
O també, pels optimistes, la set de
la tarda, el moment de deixar el treball i marxar a la recerca dels pensaments
íntims. lligats a la individualitat que no posseïm ja que majoritàriament cerquen
companyia.
Poca cosa em queda per opinar, sinó del
rellotge, qual forma d’escarabat ornat per lluents llavors, que amaga dins el
seu sí la realitat de les hores encara per venir. Unes hores que poden
omplir-nos de tantes il·lusions i tants
desenganys que tal vegada és millor no obrir-les i cercar la felicitat en el
propi jo. Qui sap?
La darrera figura és no ho sé! Una
parodia humana mig perduda entre les celles que amaguen moltes falses mirades o
simplement allò que podia ser i no va ser.
N’hi ha tants desficis que no es compleixen.
Tot plegat una tela, de brillants
colors i d’estranyíííssima percepció només dins el millor l’únic l’incomensuraaable
intel·lecte del seu autor.
Amics, passeu i mireu, i si sou
capaços d’esbrinar, malgrat sigui el més íntim pensament de l’HOME de la cara
del bigoti punxegut tal vegada us adonareu que aquest món com el rellotges de
les hores no tocades, fa figa.
Per acabar si no ho enteneu i el cap
us vagareja amb els ulls esbatanats ho lamento. No tothom té la suau percepció
del que és art, i sense aquesta tecla del piano existencial potser tampoc hi ha
intel·ligència. Ho sento amb l’ànima, companys, si no arribeu més amunt.
Uns pinten i els altres netejant
quadres, no quadros.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada