Aquells reis
de l’any 30 serien excepcionalment tristos i pobres per en Miquelet, ja que
feia menys de mig any que s’havia mort la seva mare i el seu pare amb tres filles més, no guanyava ni per mantenir-los i
havia de demanar ajuda a la família per poder posa’ls-hi un plat a taula. El
Nadal ja havia estat prou trist, solament la missa del gall, els cants de
nadales i en sortint el repartiment de pa torrat amb allioli, havien fet que el
noi s’oblidés per una estona que a casa tot eren penes i misèries, només la
seva padrina d’amagatotis del seu pare, a ell i a les seves germanes els havia
fet cagar el tió, tot plegat quatre galindaines, però per un moment, mentre
picava se li va dibuixar un petit somriure a aquella carona que no somreia des
de feia gairebé mig any.
En Miquelet
tenia set anys i tres germanes més grans que ell. Per aquells reis la Carme, la
seva germana gran, li havia fet una pilota cosida i farcida de parracs, com que
la noia tenia catorze anys i ja anava a la fàbrica a carregar bitlles, havia
agafat d’amagat quatre o cinc bitllots i amb una bola de fusta que va trobar li
va fer un joc de bitlles, també li va comprar un parell de taronges, un llapis
i ja va tenir els reis. Aquell,
segurament ja seria el darrer any que en
Miquelet tindria fe, per això va fer tot el possible perquè el nen trobés
alguna cosa al plat que havia de posar a
l’eixida.
El noi es va
despertar molt d’hora, més d’hora que els altres dies, perquè la il·lusió dels
reis no el deixava dormir, estava ben quiet al llit pensant que aquell any
segur que li passarien el cavall de cartró que feia tants dies que s’esperava
que se l’enduguessin de l’aparador de cal Xicó. Aquell cavall era el què més
desitjava al món aleshores, tenia l’esperança de que els reis li concedissin el
desig, ja que Deu se li havia emportat la mare i era tan desgraciat.
El nen es va
aixecar molt a la quieta, no volia que els de casa el sentissin, va anar cap a
l’eixida on havia posat el plat, el cel era ben fosc i negre, però quan els
seus ulls es van acostumar a la foscor va poder trobar els minsos reis que li
havien deixat i ni rastre de l’anhelat cavall. Enfadat, es va posar els
pantalons i un jec, es calçà els mitjons
i les espardenyes i sortí al carrer, havia de trobar els reis fos com fos, els
havia de dir que s’havien descuidat de deixar-li el cavall de cartró.
La vida d’en
Miquelet ha donat molts tombs, però sempre ha aplicat la seva filosofia i als
noranta anys i escaig encara és un home savi i feliç, satisfet de que tot el
que té s’ho ha guanyat amb l’esforç i la constància.
Mª Rosa
Boatella Roset
Gener del
2016.