ELS REIS, ILUSIÓ I DESENGANY

 

Aquells reis de l’any 30 serien excepcionalment tristos i pobres per en Miquelet, ja que feia menys de mig any que s’havia mort la seva mare i el seu pare amb tres  filles més, no guanyava ni per mantenir-los i havia de demanar ajuda a la família per poder posa’ls-hi un plat a taula. El Nadal ja havia estat prou trist, solament la missa del gall, els cants de nadales i en sortint el repartiment de pa torrat amb allioli, havien fet que el noi s’oblidés per una estona que a casa tot eren penes i misèries, només la seva padrina d’amagatotis del seu pare, a ell i a les seves germanes els havia fet cagar el tió, tot plegat quatre galindaines, però per un moment, mentre picava se li va dibuixar un petit somriure a aquella carona que no somreia des de feia gairebé  mig any.

En Miquelet tenia set anys i tres germanes més grans que ell. Per aquells reis la Carme, la seva germana gran, li havia fet una pilota cosida i farcida de parracs, com que la noia tenia catorze anys i ja anava a la fàbrica a carregar bitlles, havia agafat d’amagat quatre o cinc bitllots i amb una bola de fusta que va trobar li va fer un joc de bitlles, també li va comprar un parell de taronges, un llapis i ja va tenir els reis.  Aquell, segurament  ja seria el darrer any que en Miquelet tindria fe, per això va fer tot el possible perquè el nen trobés alguna cosa al plat que havia de posar a  l’eixida.

El noi es va despertar molt d’hora, més d’hora que els altres dies, perquè la il·lusió dels reis no el deixava dormir, estava ben quiet al llit pensant que aquell any segur que li passarien el cavall de cartró que feia tants dies que s’esperava que se l’enduguessin de l’aparador de cal Xicó. Aquell cavall era el què més desitjava al món aleshores, tenia l’esperança de que els reis li concedissin el desig, ja que Deu se li havia emportat la mare i era tan desgraciat.

El nen es va aixecar molt a la quieta, no volia que els de casa el sentissin, va anar cap a l’eixida on havia posat el plat, el cel era ben fosc i negre, però quan els seus ulls es van acostumar a la foscor va poder trobar els minsos reis que li havien deixat i ni rastre de l’anhelat cavall. Enfadat, es va posar els pantalons i un jec,  es calçà els mitjons i les espardenyes i sortí al carrer, havia de trobar els reis fos com fos, els havia de dir que s’havien descuidat de deixar-li el cavall de cartró.

 En Miquelet va córrer per tots els carrers del poble i ni rastre dels reis ni de res que s’hi assemblés, quan va arribar a la Plaça Major ja començava a clarejar i la imatge que es va reflectir als seus ulls el va deixar petrificat. Al balcó de cal Minguet, una de les famílies més riques del poble, hi havia el cavall, acompanyat d’un munt de joguines, gairebé totes les que tenien a l’aparador de cal Xicó.

Aquella visió va fer que en Miquelet que era pobre però no ximple, comprengués sense que ningú li hagués explicat, el gran misteri dels reis mags d’Orient. Aquell dia va perdre la innocència però va guanyar en saviesa, va tornar a casa fent-se el propòsit de treballar i lluitar per aconseguir tots els seus anhels, sense esperar que ningú li donés res per res, convençut de que les coses mai dels mais queien del cel.

La vida d’en Miquelet ha donat molts tombs, però sempre ha aplicat la seva filosofia i als noranta anys i escaig encara és un home savi i feliç, satisfet de que tot el que té s’ho ha guanyat amb l’esforç i la constància.

Mª Rosa Boatella Roset

Gener del 2016.