LA PLUJA.

Avui plou. Rere el finestral veig com degota l’aigua dels núvols. En sento “vaga”, com expressió de vagància, de sentir el cos lassat sense ni esmà per moure’s. El cel encapotat d’un gris apagat i lleig minva els meus pensaments. 

El retrat de la mare em mira mentre vagarejo perduda per la casa. Camino arrossegant els peus damunt les rajoles. Les sabatilles, també grises com les meves idees i el temps, amorteixen el soroll dels meus passos.  

Agafo el diari, un de qualsevol, d’avui, de demà, tant se val. Tal vegada demà tornarà a ploure i les meves idees seran les mateixes: grises, fosques i mandroses. 

M’assec al sofà i fullejo les pàgines, les notícies velles i noves són les mateixes  d’ahir, d’avui i de demà. Polítics corruptes, assassins implacables, guerres injustes, tot en un món sense raó de ser. Un món de fira mediàtica i programes televisius sense cap ni peus. Només per donar de menjar a la fera que tots portem a dins el cos. Alimentar el públic del circ romà, abans, actualment d’un món global. 

Potser fer el Sudoku serà una solució per oblidar. Oblidar! Una riallada amarga brota d’un racó amagat del meu ser.  Que puc oblidar, sinó tinc passat, només present i un demà incert. 

Agafo un llapis i m’esforço per sortir de la meva mandra innata. Del meu no res, com un llibre del que he obert la portada i em vol evadir cap el futur. M’he perdut en el present, agafo el llapis i faig un “reset” de les meves idees.  

No em surt- exclamo decebuda- i llanço el llapis damunt de la taula amb ràbia. Rebota amb un trist clic i cau a terra. Un plor arrenca de dins el meu cos. Noto llàgrimes calentes als ulls. 

Ahir què vaig fer? On he de reprendre l’avui? I si demà no hi ha avui, la meva esperança de sentir no existeix. Avui plou, i demà segurament també La pàgina en blanc de la meva existència tampoc tindrà passat. 

Agafo fortament el batí i el faig servir com a defensa de la meva carn en aquest món irreal. La mà involuntàriament acarona el meu propi cos, no en tinc ganes, quins records puc fer servir per acariciar-me, sinó n’hi ha cap a la meva memòria. 

Faig un esforç i m’aixeco. Aleshores com una fantasmagòrica ombra, amb una curta cadena lligada als turmells, pas a pas, balancejant-me a vegades, camino cap a la cuina.

Miro l’aigüera, els plats, els gots i les culleres bruts que empastifen la pica. De quan? Amb qui? Regiro els circuits del meu cervell sense trobar cap idea. No tinc passat, ni família, ni records, solament la mirada de la meva mare, SUPOSO, que impassible i rigorosament seriosa, vigila les meves passes. 

Sobtadament els llums s’apaguen. El televisor que era com un mostrari de colors, també ennegreix la seva pantalla i amb un estrany soroll calla. Maleïda tempesta!

Vago per la casa fent tentines. La foscor m’atemoreix. Veig sortir espantosos rostres entremig de les ombres, que no sé qui són. M’acosto al finestral i els meus ulls no veuen res a causa de l’espessa cortina d’aigua. El cel és completament negre. 

Noto un frec a les cames, una cosa fina i sedosa s’entortolliga a la meva carn. Crido esparverada, neguitosa i absent. El meu cos es frisa per qualsevol causa.  

Espantada la cosa fuig de mi i desapareix en la foscor. El gat, penso alleugerint la meva tensió. Quin gat? Hi havia gat? On era el gat? 

No puc més. A les fosques, amb temor a les ombres, als mobles, a les cadires i als racons camino. Finalment caic de genolls i m’arrossego fins el lavabo. M’alço, agafada a la pica, i regiro nerviosament el contingut de la farmaciola del costat del vidre. Les píndoles pels nervis, quines, no ho sé, n’hi ha tantes.  

Cerco un got per l’aigua amb el palmell de la mà ple de medicaments. No n’hi ha cap. Recorro de nou el passadís fins a la cuina. Tanco els ulls, no vull veure ni fades, ni bruixes, la determinació ja és presa. Prenc un got, brut o net, tant si val, i l’omplo d’aigua de l’aixeta i m’empasso la primera de les píndoles.  

Mentre se m’acut un estrany pensament. Et trobaran caiguda de qualsevol manera, farà lleig. Quin pensament més banal quan no vols veure el demà i res no importa.

Torno lentament a la sala i em deixo caure al sofà. Poso el got a la tauleta i obro la mà per reprendre l’empassar-me tot aquell verí farmacèutic. De cop sona el telèfon. Estrany so quan no hi ha llum. Estiro el braç i agafo l’auricular. Deixo anar un “digui” nerviós i no contesta ningú, penjo decebuda. Obro la mà per agafar-ne una o dues. Novament el ring del telèfon ressona a la fosca sala. Una, dues o tres vegades trenca el silenci. Despenjo, més que més, per no sentir el soroll que em neguiteja, me l’apropo a l’orella i dic un fluixet: sí.  

Aquest cop sí que hi ha resposta. Una veu infantil, de nena, em diu:

¾    Què fas, mare?

¾    Jo...bé. I tu?

¾    Molt bé! M’ho passo “xupi”.

¾    T’estimo, filla.

¾    Quan vindràs? Et trobo a faltar.

¾    Aviat, filla, aviat. Ara sí que vull trobar-me millor!

¾    Així m’agrada, mare. Petons. 

Mentre parlava la mà se m’ha afluixat i les píndoles han rodolat pel terra. És igual, ara sé que tinc un passat, un present a millorar i un futur que m’espera. 

Miquel Pujol Mur.