L’home
assegut davant d’una platja observa l’anar i venir de la gent. Vestida, la
majoria amb minsa roba mostren el cos al sol i a l’aire. Uns bronzejats, altres encara blanquinosos, alguns
pitjor vermells, passen per davant de l’ombra que el protegeix.
Els
seus ulls volem segurament, sense saber, jutjar la bellesa. Buscar la perfecció
humana dins de les proporcions de l’escultura hel·lènica o romana. També de la
pintura. La bellesa del cos, des del cap fins a la punta dels dits dels peus.
La
perfecció és difícil només algunes persones, molt poques, mostren en la seva
figura les proporcions ideals. Cares, torsos, cames turmell, braços, prims,
grassos, fins i tot exagerats, els humans són un cúmul de mides i formes.
Aleshores
cansat d’ésser assegut, cansats els ulls del sol i de voler qualificar la
perfecció s’ha aixecat i ha començat a caminar.
Les
seves cames, massa temps posades en el plàstic de la cadira han fallat i per un
moment a ranquejat fortament. Com pot jutjar-se als demés i no adonar-se de les
pròpies mancances.
La
perfecció de les mides humanes serveixen per ben poc si no van acompanyades, no
per la perfecció de la ment, sinó en el tracte afable i cordial compatible en
les relacions personals.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada