CONTE POST NADAL.

Han passat les festes de Nadal, de l’Any Nou i també la nit dels Mags d’Orient. 

L’Amadeu a la tarda del dia màgic dels regals està assegut a terra rodejat per tots els presents rebuts aquestes jornades.  

L’Amadeu, és un nen de quatre anys, com molts nens de la seva edat del nostre país. Tendres i dolços però, per que no també interessats per posseir forces joguines. Capaços de tot, des de la generositat més gran a l’egoisme total. Tal vegada, encara no han après la gran lliçó de la vida de què per rebre, primer s’ha de donar. Però com això no és el tema del nostre conte ho deixàrem per un altre dia. 

El nen és el fill únic d’una parella que té la sort de treballar ambdós pares, Cosa prou difícil en la critica situació actual. Això, com la majoria dels nens d’aquesta edat, ho ignora totalment. Desconeix la situació en què es troben els nens d’altres nacions menys afortunades. Aquesta tarda està content rodejat per tots els objectes que ha rebut dels Mags i del Papa Noel.  

De sobte a la seva tendra cara es marca un interrogant. Entre tots els regals hi ha alguna cosa que no rutlla. 

Aleshores fa un repàs de tot el que té davant seu: A veure el vaixell dels clics, el camió i la pilota eren al balcó deixat pels Mags segons m’han dit els pares al despertar-me.  

La iaia Cristina m’ha portat el tren elèctric i llaminadures que diu li han deixat perquè al seu balcó ha deixat aigua i civada pels camells. L’any que ve li diré que els hi posi gasolina, així aniran més de presa i més ben acomodats amb un camió gran com els dels bombers. No es cansaran tan. Per què mira quina feina tan feixuga això de baixar les escales del camell i posar-les casa per casa per pujar els joguets. 

A veure allò va sortir del Tió, això altre era sota l’arbre. Quina sort que tinc coses del Tió a la vigila; de l’arbre, el dia de Nadal; dels Mags avui i també de casa la iaia Mercè. Ostres! Clar, manquen els regals de la avia Eulàlia. Com no m’he recordat i ella per què no ha vingut com sempre a portar-me els regals. No és que la iaia, des de que està a la residència, em porti gaires coses. Des de fa temps només ve algun dia a dinar el diumenge o un altre dia de festa si el pare la va a buscar o si ve acompanyada per la Lali, aquella assistenta sud-americana. És dolça la Lali i li agrada jugar amb mi Té un castellà suau i cadenciós sobretot un dia que va parlar-me de la seva terra. Fins i tot, unes llàgrimes van eixir dels seus ulls al recordar anècdotes del seu poble. Vaig donar-li un petó a la galta i va somriure. Caram! Però com és que no han vingut, que farà ara la iaia amb les meves joguines. Sempre en portava alguna petita cosa, un simple detall, i em donava uns cèntims per comprar-me el que vulgues. Li preguntaré al pare. 

Va a la sala on esta el pare, mirant el televisor, mentre a la cuina s’escolta a la mare i la iaia Mercè fen soroll movent olles i plats mentre cuinen al mateix temps que xerren i riuen. Posant una mà damunt el genoll li pregunta:

¾    Papa, com és que la iaia Eulàlia no m’ha porta el regal del Mags. Ella ja és molt gran per jugar. 

El pare primer s’ennuegà, desprès recorda a la seva mare que fa un mes va morir. Van pensar amb la seva dona que més valia no dir-li res al petit, no ho entendria i només serviria per fer-lo plorar. Passarien els dies i com l’àvia tampoc era molt present a casa potser quedaria com un lleuger record difuminat en els anys d’una dóna gran. 

Sense saber gaire bé com sortir-se’n el pare comença una retòrica de què la iaia havia marxat molt lluny i segurament  trigarien molts anys a veure-la. Molts anys, molts! 

El nen el mira sorprès, sense acabar de entendre el que li diu son pare i li fa una altra pregunta:

¾    I que farà la iaia amb les meves joguines. Ella no juga amb camions ni pilotes. 

El pare el mira i veu els seus mig plorosos i com no sap com sortir-se’n fins que finalment se li acut una idea.

¾    Mira Amadeu, la iaia abans de marxar va deixar-me per tu una cadeneta d’or, molt valuosa. Mes jo la guardo per quan siguis més gran i mira també va donar-me uns dinerets per comprar alguna cosa un  altre dia, aquest any ja hem menjat massa dolços, torrons i neules. Te’ls guardo i ja els gastarem quan sigui i treien un bitllet de la butxaca li ensenya al petit Amadeu.

¾    Gràcies papa. Si et telefona la iaia dóna-li les gràcies de part meva també. 

Poc després un nen enjogassat riu mentre fa servir el tren elèctric i pensa: ja sabia que l’avia Eulàlia tampoc en fallaria. M’estima tan!         

A tots els avis i avies que amb la seva estimació han deixat un grat record en el cor del néts. 

Miquel Pujol Mur.