EN EL MONESTIR

Un aplaudiment per al que camina descalç. Pel que riu sense raó. Pel que mira amb la vista cansada. 

La veu que recita aquestes paraules sona profunda però és perfectament audible dins el refectori. En aquesta ocasió no és un simple monjo el que llegeix els articles de l’ordre des de dalt del púlpit, sinó que és el mateix abat. Ha estat per deferència al grup de pelegrins que han visitat el monestir, en el dia del Sant Patró, que l’abat ha considerat oportú parlar a tots els congregats.  

Els pelegrins han vingut des de terres molt llunyanes atrets per la fama de miraculós que té el Sant sota quina advocació està el monestir. La fe, expandida de boca a boca, ha portat a tots aquests homes a agenollar-se i resar davant les relíquies. 

L’abat observa als monjos i donats que barrejats amb els nouvinguts mengen en total silenci de la seva escudellera. Està força content per què veu que tothom, malgrat els problemes matinals, menja un plat curull, malgrat molt sucós, a pesar de les frugals existències del monestir.   

Tot ha començat de bon matí quan el monjo cuiner li ha dit ja només acabada la pregària de “maitines”.

¾    Senyor abat! No tenim prou menjar per tants pelegrins com han vingut . Vos, podria ordenar al monjo ecònom que anés a manllevar alguna cosa al castlà del castell.

¾    Romanços!- contestà l’abat enutjat perquè el dia que el Senyor ha beneit el monestir amb tants fidels  manquessin vitualles per satisfer als visitants.- Saps què, tu cuinà tot el millor que sàpigues, mentre ores. Ja saps que la regla de la nostra ordre diu, ora et labora, i espera a benedicció del Sant. M’ho has escoltat dir en forces ocasions: Déu proveirà. 

Mentre resen a mig matí el cuiner insisteix:

¾    Abat, ja està tot cuinat, però no arribarà per tanta gent. El Sant no ha aparegut per cap lloc per beneir-nos ni Déu ha fet cap miracle. Jo no sé com fer-ho. No tinc ni la fe ni els mitjans per repartir pans i peixos per tants creients.  

L’abat emprenyat pel trencament de l’oració i per la total manca de discreció del monjo, es gira i li diu.

¾    Tens el menjar fet.

¾    Sí, senyor abat.

¾    Està bo.

¾    Fabulós, senyor abat.

¾    Doncs compte quants som i afegeixes un quart de litre d’aigua per cap. Malgrat no sigui el mateix miracle ens a servirà igual.  

El cuiner fa un cop de cap assentint a les santes paraules del seu superior i es retira comptant, barrejant números i cant en el salm 22.

¾    Quatre, un litre. Nou, dos litres i mig- fins que arriba al final i canta- In excelsis Deo, 10 litres d’aigua. - i surt ufà per l aporta mentre diu amb veu profunda- Amen.  

Ara l’abat observa com tots amb fruïció mengen o millor dit xuclen del seu plat. Tothom xuma amb delectança de l’escudella. 

Per entretenir a tots, no sigui que l’hora del refrigeri acabi  massa aviat comença una llarga retòrica sobre el significat de les frases dites amb anterioritat.

¾    Germans, tots nosaltres som dignes d’aplaudiment, com diuen les paraules del nostre benamat bisbe. Per què nosaltres si que sabem de la duresa de la terra, calçats com anem amb unes sandàlies de prim cuir. O més encara, com vosaltres, nobles i estimats pelegrins que trepitgeu descalços la terra plena de rocs, herbes i fang. Vosaltres, benvinguts mereixeu més que ningú el cel pel vostre sacrifici. I que puc dir de vosaltres, els de desdentegada boca que després del vostre sofriment sou capaços de resar al bon Déu, somrient a aquell que va donar la vida per nosaltres. I germans , que puc dir en general de tots, si de tots, també de vosaltres, estimats fills de Déu que malgrat tenir la vista cansada i el cos lassat per la penitència aixequeu els ulls al cel demanant-li que malgrat les penúries de la fam aquí la terra, la vostra esperança es pujar amb ell a la Glòria. 

Aquestes paraules van servir per finalitzar el trist i aigualit dinar. La congregació va acompanyar als pelegrins que cercaven nous horitzons a la portalada on l’abat va abrasar-los, un a un, sense cap recança.  

Poc després els monjos resaven la pregària de la tarda i marxaven a les respectives cel·les, tot esperant que el dia de demà el dinar fos més substanciós.

L’abat esgotat per de tanta parafernàlia  va treure’s els hàbits festius i va asseure’s a meditar. Quan per fi va creure havia rumiat suficient va recordar-se del seu gat, al que li agrada acaronar el llom ple de sedós pelatge. El crida i no acut, aleshores pensa: Estarà a la cuina. Sempre mira de caçar qualsevol cosa. Ai, malandrí! Aquest si que no entén la paraula de Déu. 

Crida a un donat i li mana.

¾    Digues-li al cuiner que vingui.  

En tenir-lo a la seva presència li pregunta:

¾    Has vist al meu gat. 

El cuiner fa tota una sèrie estranyes mirades a tort i dret. Mentre es retorça les mans, per finalment contestar:

¾    Us ha agradat el dinar. Tots hem de fer sacrificis pel bé de Déu. 

Miquel Pujol Mur.