TRIFULGUES D'UNA SENYORA

La senyora Victòria és la mare d’una amiga meva, que ara per circumstàncies de la vida ens hem separat, ella viu a la capital. La mare viu sola al poble des que va quedar vídua i sempre que em troba fem una bona xerrada.

La senyora Victòria, encara que té una certa edat, és molt presumida, li agrada anar sempre molt ben arreglada, combina molt bé tan la roba com els complements , a més sempre surt maquillada i molt ben pentinada. Té una aparença  molt jovial, que dissimula molt bé l’edat que té realment.  A vegades ,  però ,  es despista un xic,  però això no amagava el desig d’agradar i de sortir com una model.

Aquest matí,  quan me l’he trobat prenent un cafè al bar,  m’ha explicat tota estorada el que li havia passat el dia abans, la ximpleria que havia fet. És veu que va anar a esmorzar amb les amigues , com tots els dijous;  resulta que s’havia adormit i es va llevar amb el temps just, però no per això va deixar-se d’arreglar-se i maquillar-se un xic de pressa... És va posar la jaqueta i va sortir disparada. Va baixar tot el passeig caminant amb el seu pas a compassat amb  tic tac dels mig taló de les sabates que portava. Poca gent passava aquella hora del matí, tot hi això va veure alguna persona que la mirava.

Al passar davant del forn, l’Arnau, que descarregava la furgo, la va saludar i li va dir  “Has vist que portes darrera...”  ella li va fer que si amb el cap.  Com sempre em diu tonteries, ni em vaig assabentar  de que deia –m’explicava la dona-  quan vaig arribar a la cafeteria, força plena a aquella hora , vaig notar alguna rialleta entre la gent  i vaig pensar que alguna cosa passava.

 La Laia, la cambrera, la va fer entrar  a la cuina i li  va fer mirar al darrera. La bata d’aixecar-se del llit, se li havia quedat enganxada al pantaló per la cintura i li sortia per sota la jaqueta i l’anava arrossegant per terra tot el camí. “T’imagines quina fila  que feia, amb aquella bata carbassa, sortint per sota la jaqueta negra, damunt el pantaló verd, lluint aquella cua tot el camí...  quina vergonya...”  Vaig intentar calmar-la, “no passava res,  pitjor hauria set que hagués pres mal..." – li vaig dir-  Encara que per dins se m’escapava un somriure i pensava que realment devia fer una bona fatxa.

14/01/2106/