DIA PLUJÓS DE TARDOR

Avui plou i em sento “vaga”

Uf, quin dia! Tot el matí que plou. És un dia d’aquells de tardor, gris,  emboirat i el xim   xim de  l’ aigua que va repicant sobre els vidres, ara més suau, després amb més força,   que va penetrant  dins el cap. Jo estic com el dia, em sento emboirada , tinc el cap tèrbol i no tinc ganes de fer res. Estic "vaga."

Després d’esmorzar i prendre un cafè ven carregat, miro per la finestra cap a Queralt; no és veu res, tot està difuminat per la persistent boirina que acompanya a la pluja que ha tapat tot el paisatge . Primer sembla que la cafeïna ha fet el seu afecte i m’anima un xic, però al cap de mitja hora de trastejar per casa , ja estic cansada; m’assec al sofà i em quedo mirant la tele.  Penso que hauria de sortir, però no en tinc ganes , les coses que he de fer avui, ja les faré demà. Faig meva aquella dita “avui plou i em sento vaga”. Així que no faig res, bé...si, mirar aquella novel·la matinal que és una tonteria , però va bé per passar  l’estona. Podria llegir un llibre , però estic mandrosa, fins a l’hora de dinar no em mouré d’aquí.

 

En aquell moment sona el telèfon, penso en no agafar-lo, encara que podria ser alguna emergència d’algun fill, i ... tal dit (pensat) tal fet. La meva filla és a Manresa , se li ha avariat  el cotxe i no pot arribar a temps d’anar a buscar els nens a l’escola.

¾   Mama, que em pots anar a buscar el Biel i la Laura a l’escola? I donar-los-hi el dinar.
¾   Si, si... no et preocupis, que ja me’n cuido. Tu també pots venir a dinar quan arribis.
¾   D’acord, però no se a l’hora que arribaré.

Ja s’ha acabat de fer la vagància . Tan si en tinc ganes com si no he de sortir, el Biel surt a dos quarts d’una i la Laura a la una. Anar a buscar els petits i fer el dinar per cinc, quan per dos ja el tenia fet.

Doncs anem per feina. Tanco la tele, preparo ràpid el dinar, agafo els  paraigües,  els impermeables  i m’endinso sota l’aigua, per anar a recollir als menuts. La pluja  caient sobre el paraigües m’aixeca l’ànim i em revifa una mica mentre camino camí de l’escola.

 

Són dos quarts de dues. Hem arribat cansats i remullats. El Biel s’ha ficat a tots els bassals que ha trobat, la Laura tenia feina a renyar-lo, perquè era ella qui rebia l’aigua del xipolleig . Una dutxa calentona, eixugar-se, canvi de roba, i ells tranquils mirant la tele i jo acabant d’enllestir el dinar i posar-lo a taula, que el Pep ja ha arribat i els menuts estan afamats, la filla ja arribarà.  Així se m’havia acabat ja de fer el “vague” aquell dia.

26/10/2015/