L’HOME DE LA GAVARDINA BLANCA

Assegut a la butaca del cinema amb un envàs de crispetes al costat i una generosa beguda al braç del seient observo la cara de la Núria. Està radiant ja que feia dies que nos ens veiem. La causa: una d’aquestes petites foteses que trenquen un xic les relacions dels joves enamorats. Ara en retrobar-nos, oblidades les raons, tornàvem a ser feliços.  

Malgrat he posat la paraula oblidades, sé que la meva petita relliscada al mirar a la Montserrat, de sines prou generoses, no estarà mai soterrada  i sempre ressuscitarà a les primeres de canvi com un cadàver mal enterrat. Ai! Prou conec a  la meva estimada Núria.  

El cine està ple, de gom a gom, crec que es diu així, jo com sempre guaito al meu voltant. Merda, ostres... Bé, deixo per a més tard la immensa quantitat d’improperis que vaig recitar “de profundis”. La veïna del costat té el mateix problema de la Montserrat, l’amiga de la Núria, un impressionant i generós bust. Els meus ulls, sense voler-ho, volen mirar. El seu noi, o qui sigui, ha descordat els dos primers botons de la brusa. I Mare de Déu! De quines dues coses més boniques gaudeixo per un moment. Forço el meu cap a mirar la pantalla, lluitant entre el desig i la noia que vull. El coll em comença a fer mal, per la tensió del no mirar. Noto que la Núria s’adona de que passa alguna cosa, però calla. 

Patint com un dimoni encadenat a la cadira, i com si dos taulons a cada costat del cap m’obliguessin a mirar recte veig a la pantalla un home amb una gavardina blanca. D’on haurà tret aquesta punyeta de gavardina blanca? Està en un carreró, una boira bastant densa corre fent giragonses blanquinoses. L’home quiet espera. Pel carrer baixa un noi o home, no ho sé percebre, que porta una caputxa fosca i que al passar posa un petit paquet a la butxaca de l’engavardinat personatge.  

Suo, una suor freda comença a córrer per la meva esquena. El clatell em fa mal i els ossos del coll també. Els meus nervis boten quan escolto els sufocats i satisfets petits crits de la veïna del bon aparador. Sembla que el noi fa un bon treball.  M’esforço a veure altre cop la pel·lícula. 

No sé, ni m’importa perquè corre l’home de la gavardina blanca. Tampoc entenc perquè porta una roba tan cridanera enmig d’un barri tan gris i a més amb boira. Giro una mica el cap i guaito a la Núria, pel seu frunziment de celles sé que deu saber què succeeix. Em mira de reüll i s’assabenta, sense paraules, del meu sofriment. Nota els meus ulls de llebre morta i els nervis que m’estenallen entre el desig i la voluntat. Voluntat, sí, però mig perduda. M’agafa la mà i amb un somrís nerviós em diu: agafa les crispetes i marxem. 

La meva boca s’obre per dir-li gràcies de tot cor. Mentre marxem veig altre cop d’esquitllada a l’home de la gavardina blanca que fuig d’uns pistolers que l’empaiten, procura amagar-se, però finalment l’atrapen. Brètol! Com vols amagar-te amb una gavardina blanca? 

Només caminen dues passes  quan s’escolta un: Oh! esplendorós i després un, més, sí més. De les files davanteres sorgeix un “xis” de recriminació. 

Sortim del cine i per afalagar-me per la meva resistència vers la temptació la Núria en deixa pujar al seu apartament i mútuament apaivaguem els nostres instints.

No sé si pensar bé o malament del tipus de la gavardina blanca, però el record de tot plegat m’emociona. Abans d’adormir-me, ja asserenades les necessitats sexuals encara tinc una darrera visió: l’home de la gavardina blanca corrent, i dos globus esplendorosos i suaus que em persegueixen.  

Miquel Pujol Mur.