COMPLINT ELS CINQUANTA

Paraules: fluctuar, premissa, periodista i capteniment.

 

 

 Avui compleixo cinquanta anys. No pot ser; com passa el temps. Ningú s’ha recordat de mi, quin dia més trist. Els pares ja no hi són, no  tinc germans i pocs amics... un dia gris, opac, com la meva vida. Bé, si, algú ha pensat en mi, ahir el vespre em va trucar la Iolanda, la meva filla des de no se pas on, crec que va dir de L’ Índia, ni tan sols sabia que era el meu aniversari;  fa  més de dos anys que no la veig i ni conec al meu nét.

En aquest vespre solitari, assegut al sofà, amb una ampolla de conyac al davant, faig un repàs d’aquest mig segle  de vida i veig el desgavell on he arribat.  Volia fer tantes coses quan era jove. Tenia tants projectes. La meva vida ha estat un constant fluctuar, d’aquí cap allà, d’endavant cap enrere i també a l’inrevés.

No vaig fer cas dels consells que em donava el pare, jo era un adolescent rebel. La primera premissa era que, els estudis havien de ser abans de tot, no enredar-se amb dones, almenys seriosament, ni res que em pogués distreure dels  objectius proposats. No el vaig escoltar. Qui  fa cas dels pares quan ets jove. No  sols vaig sortir amb la Lourdes, sinó que me’n vaig enamorar i la vaig deixar prenyada. Ella va voler tenir el fill i llavors ens vam casar, en contra de l’opinió dels de casa.  El més bo que m’ha passat ha estat la Iolanda, la meva dolça nena, encara que ben poc temps la vaig poder gaudir.

Els estudia aparcats, treballant a l’Empresa del sogre, l’embaràs de la Lourdes que va ser complicat; em vaig convertir en un adult en plena adolescència. Amb tot van ser uns anys feliços, tot i els esculls que sorgien. Estàvem enamorats i esperàvem amb il·lusió la petita, el naixement de la nena va ser tot una  experiència.

Els primers mesos fent de pares, va estar bé, encara que aviat van venir les primeres discussions, no sabíem massa de cuidar nadons, la nena plorava a les nits, de dia teníem la sogra sempre ficada a casa, després van arribar les baralles; el pitjor de tot va ser que ella és va enamorar d’un altre, com que jo estava una mica fart de la situació, em va venir bé marxar d’allà. Vaig renunciar a la nena, el primer disbarat que vaig fer. Quasi la vaig oblidar. Fa pocs anys que ens hem tornat a retrobar i hem continuat el contacte, però ella és una mica hippy i sempre volta pel món, l’any passat va tenir un nen, que encara no conec. Ella almenys ha fet el que ha volgut, ha escollit el seu camí.

Després va venir la Violant, que tenia dos fills, vam durar ven poc. Van seguir al darrera   algunes altres parelles, duraven poc temps,  aviat tallaven, no em satisfeien.  El meu capteniment vers les dones no ha estat el mes adequat, o reconec,  sempre volien manar elles i això em treia de polleguera.

 Després, d’uns anys, vaig tornar a casa dels les pares, sense feina i sense casa. Vaig intentar reprendre els estudis , sempre havia volgut ser periodista, però aviat em vaig cansar. Així que em va sortir una altre feina. He treballat de tot.  La mare va emmalaltir, i poc després de morir el pare va entrar a una residència, a vegades vaig a veure’l. Em vaig vendre la vella casa que em van deixar i vaig poder comprar aquest a apartament, on encara visc.

Cap als quaranta anys semblava  que havia posat  seny, tenia una nova feina i allà vaig conèixer la Pilar. Era una noia guapa i ferma, amb el cos ven tornejat, amb el cabell curt i negre i la pell bruna, vaja que era molt atractiva i simpàtica,  feia poc que havia sortit d’un desengany amorós. Vam congeniar força i a les poques setmanes vivíem junts. Estàvem bé els dos, ella em sabia portar, entenia el meu caràcter rebel, jo de primer estava amb ella per la companyia i pel  sexe,  era molt bona al llit, ho passàvem molt bé , però he de reconèixer que finalment em vaig enamorar d’ella, encara que penso que no li vaig saber demostrar prou. Fa uns mesos que em va dir que necessitava allunyar-se de mi per reflexionar, estava cansada de la rutina on havíem caigut... Ara que es fora es quan la trobo a faltar , l’enyoro; em dono compte de quan l’estimo. Fa dies que ni em truca, ni la veig.

Estic centrat amb la feina, però a casa estic més sol que la una.  Pensava trucar  a uns amics per celebrar aquesta  data i sortir el vespre de farra, però no n’he tingut ganes, passaré la vetllada sol i bevent , recordant la Pilar i els vespres que passàvem junts, abans no ens envaís la rutina.

M’omplo de nou el got amb conyac i me’l veig d’un glop, i agafant l’ampolla, me’n poso un de nou. Segur que acabaré amb una bona borratxera, però almenys tindre el llit a prop i demà serà un altre dia. Quan m’acostava el got a la boca, va sonar el telèfon, el vaig despenjar sense massa entusiasme,

¾   Feliç aniversari Albert - la veu era coneguda.
¾   Hola Pilar, gràcies per pensar-hi.
¾   Com estàs? No et veig gaire animat.
¾   Estic sol, avorrit i desesperat. El pitjor dia de la meva vida. Et trobo tant a faltar.
¾   Vols que passem el vespre junts?
¾   Si... res m’agradaria tant........però no tinc res preparat per sopar.
¾   No et preocupis, portaré coses.
¾   Quan vindràs.
¾   Estic a baix a la porta. Si fas el favor d’obrir-me
¾   Què... ara mateix t’obro.

No s’ho acabava de creure, la Pilar havia tornat, potser no significava res, només volia alegrar-me el dia, però el cor li bategava amb força, mentre l’esperava a la porta de l’ascensor. Alguna cosa dins seu li deia que entre ells un sentiment seguia arrelat i més viu que mai.

 08/02/2016/