Em
vaig perdre en el bosc. Malgrat ser d’una espècie salvatge que viu i mor entre
arbres i penya-segats no vaig saber trobar el camí de retorn al cau on visc amb
la mare i el meu germà. La golafreria ha estat la meva perdició. Quan cercant
com cada dia el menjar vaig sentir la flaire dolça i suggeridora de la mel el
meu cap no va pensar en cap perill. Sense avisar als meus familiars, gran senyal
d’egoisme em refregaran amb raó quan torni, vaig seguir el rumb que em
senyalitzava l’olfacte.
Amb
el nas enlairat i caminant dret per percebre la mínima pista vaig caminar en
línia recta pel bosc. Que era en línia recta m’ho va semblar ahir quan la meva gola
no em permetia orientar-me amb el cap lúcid, però després m’he assabentat que
el meu camí havia seguit tota una sèrie de variants dins del bosc. Tantes
diferents senderoles vaig seguir, que malgrat estar amb l’estomac ple de mel, i
la pell plena de picades de les guardianes del rusc, la meva ruta va acabar en
una cascada seca sense sortida i sota un arbre vell.
Udolava
desesperat clamant el meu infortuni, però mai vaig escoltar el rugir de la mare
ni l’amable run-run del meu germanet. Segurament patien la meva pèrdua igual
que jo en trobar-me sol. Qui va vindrà a veurem va ser la guineu de cua grossa
i ulls brillants.
¾
Que
fas aquí, tant trist. Germà ós.
¾
Ja
ho veus plorant a veure si els meus senten els meus clams i venen a buscar-me.
I tu, germana guineu, que fas a tan altes hores.
¾
Caçar!
És l’hora que els animals petits descansen i jo aprofito per poder donar
aliment als meus.
¾
Ep,
no voldràs pas mossegar-me, germana guineu.
¾
No
ets massa fort, jo prefereixo éssers petits. Aquells que quan els hi clavo la queixalada
de seguida deixen de fer resistència. Tu, uf, em donaries massa feina i
acabaria mal ferida per les teves urpes. No, no vull fer-te cap mal, sortiria
perdent. Au, germà ós, que tinguis sort i trobis de nou a la família. i no et
fiïs del germà llop, que també n’hi ha forces per aquests verals.
Això
no em va agradar massa, la mare ja em deia que amb els senyors dels ullals
grossos, aquells que van en grup, poques històries que tenen males puces.
Fem
un gran esforç, malgrat m’hi veia poc, vaig trepar dalt d’unes pedres per estar
més arrecerat i protegit sota un petit
forat. Però la meva mala astrugància va fer que el meu peu quedes atrapat en
una arrel, que em fa fer caure, i aleshores vaig notar un crec que no va
agradar-me gens. Finalment coixejant vaig poder amagar-me. Més de dormir, no ho
vaig fer gens, l’udol estossegant del mal veí va durar tota la nit com si demanés
a la germana lluna que li assenyalés on jo era.
Jo
dolçament també pregava a la germana lluna dient-li que s’amagués una xic rere
els núvols, que sinó semblava ben bé fos de dia. Era tan rodona, clara i
ufanosa que expandia el seu llum per tot arreu.
Quina
nit vaig passar, per tots els llocs escoltava sorolls, més grans i més petits i
tots xocaven amb la meva por. Fins hi tot, el cor em feia tentines de paor. Una
vegada el vaig sentir ben a prop meu, però aquella nit devia d’haver caçat i si
un està tip, per què arriscar-se a una nova lluita. Vaig pregar a Selene, la
reina de la nit i als petits gnoms del bosc, que no hagués estat la germana
guineu la seva víctima.
Cansat
i ullerós finalment vaig veure aparèixer per l’est el germà sol que sobtadament
va eliminar totes les ombres. També els meus temors perquè ràpidament vaig
reconèixer el camí fins a casa meva.
La
mare em va reconèixer de lluny, amoïnada com era, i amb un breu trot va arribar
al meu costat. El germanet va seguir-la i tots vam celebrar el meu retorn al
cau de l’ós de la muntanya de Tor.
Només
en va saber greu perquè vaig arribar amb el peu trencat.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada