EL PRIMER PETÓ.

L’home és assegut en una gandula sota la palmera de l’obert jardí. Davant seu les ones trenquen tranquil·lament a la platja. Només, una breu i fina línia blanca marca el lloc on la terra i l’aigua lluiten per l’espai sorrenc. Un sol de tardor il·lumina i calenta l’aire. Però és un sol bla, sense cap estridència, no obstant la claror del dia la seva calor és minsa.   

El Marc està ben estirat, un braç li penja del matalàs i sota la mà a terra hi ha un llibre amb els fulls mig oberts. Malgrat la rara posició no està adormit, sinó que enquimerat en els seus pensaments està abstret per les seves idees.  

Pensa en el caigut llibre que ha pres aquest matí després d’esmorzar d’una lleixa del prestatge de la biblioteca. El títol li ha cridat l’atenció. Un nom provocador “El petó i la passió.” Això l’ha portat a pensar en els primers petons que ha rebut i ha donat en la vida.  

Quin seria el primer de tots, tal vegada, el de la seva mare el dia que va néixer, quan encara era un petit nadó sense memòria que plorava sense saber ben bé per quina raó. Molts petons va rebre dels càlids llavis de la mare, per diferents motius, a la seva infantesa. Recorda quan en moltes ocasions havent-se caigut a terra i les llàgrimes de dolor inundaven els seus ulls, aleshores els llavis materns recollien els seus plors i amb un sol petó, i quatre paraules amoroses guarien tots els mals.  

Més tard recorda uns entremaliats i maldestres òsculs amb la seva cosina, quan mirant la televisió volien imitar als actors en les escenes d’amor. Quasi sempre acabaven amb un: Nens! Què feu que no se us sent. I quina cara vermella se’ls hi posava si algú treia el cap per la porta. Quasi sempre era l’avia, qui entrava a la saleta a veure que feien els nens. Innocents i dolços pecats, encara sense cap picardia.  

Aquell primer recaragolat petó a col·legi amb la Cristina. Ai! La Cristina dels punyents records, quan la pubertat comença a vibrar en el cos dels nois i les noies. La Cristina portava de cap a tots els nois de classe. La temptació era entreveure les seves naixents formes femenines, reals i palpables. Els seus carnosos i temptadors llavis que feien pensar en la passió d’un joiós petó de cinema, tal vegada més apassionat que real. La Cristina, amb un aire una mica de noia gran, contorbava els ànims dels nois amb una mescla de plaer, de temor i d’ansietat. Temps de prova per a tots. Quanta energia cremada entre les brases del desig i la realitat, moltes de les vegades en la  solitud de l’habitació. 

El primer petó d’adolescent amb la primera noia de l’apassionat amor, allà sota l’escala de la casa. Un apassionat refregar de llavis fortament premuts i buscant la màxima intimitat bucal. Mentre les mans d’ambdós recorrien el proper cos aliè en recerca d’un nou allau de sensacions. Tot va acabar en un no res. Finalment la mossa va haver de marxar amb la família al nou destí del seu pare i només el record omple els racons i raconets de la memòria.   

Temps de primers petons durant molts anys. Cadascú portat per un nou sentiment, temps de nous plaers i noves provatures fins el primer petó a la Maria que va ser principi de molts anys de convivència. Va ser un petó senzill, sense gaire floritures ni estridències, però una amalgama de sensacions va brollar com si fos el primer de tots.   

I tot un seguit de noves mostres d’amor, la Maria va ser la seva parella fins que en el part de la primera criatura va morir deixant-lo sol. Un sol i primer petó en la front de l’estimada va ser l’acomiadament. El primer i darrer petó a la Maria, morta, amb uns llavis ja freds. 

Però el món no s’atura i noves mostres d’amor van seguir marcant el camí de la vida. Petons nous, que sempre eren els primers amb alguna persona. Tots, malgrat la seva similitud deixaven un regust diferent a la memòria. D’una tarda, d’una capvespre, sota l’aroma de una glicina. En una piscina amb els cossos mullats per l’aigua tèbia. Amors i petons apassionats, alguna vegada comprats i venuts, de diverses i introvertides formes, com diferents és la vida humana. 

Ara sol a la platja, amb un llibre pròxim a la mà, estirat a la gandula, rep la carícia del sol als llavis com un petó d’eternitat. 

Miquel Pujol Mur.