POR. (Relat negre)

Poc a poc me n’adono, però no sé de què. Els records fugen lentament. De vegades els records d’infantesa són més presents. Necessito marxar, a on? Pas a pas fujo sense rumb. Tornar sense camí. Cerco la casa, però ignoro la cruïlla adequada. Estic neguitós. Senyor, per què em passa això? 

Són els meus? Potser sí. Qui són els meus? Aquesta dona que em diu pel nom. És ella? Tal vegada sembla molt gran. Havia una altra fisonomia en la meva memòria. Frisso contínuament. Sóc a casa? Sí ho és, o tal vegada ho sembla. El metge anomena un mal nom de llengua estranya. Tan dolent he estat a la meva vida? Misericòrdia bon Déu! 

Massa llum. Baixeu les persianes. Correu les cortines. No tinc gana. Quan em donaran de menjar? Crido sense raó. No m’entenen. M’han renyat. He pegat a algú? A ella. Qui és ella? Sospito em volen portar a un lloc, potser lluny. 

Això no és casa. Hi ha molts que passegen, com jo sense ruta determinada. Una dona de bata blanca em porta a dinar. No ho vull i llenço la cullera. Dolent, em recriminen. Em forcen a menjar. La xeringa del puré. M’escapo i no sé el camí de casa. Em troben després de  moltes hores o potser només al cap d’un breu instant. Malgrat crido: casa, em tornen al mateix lloc. 

Em vigilen. cada cop puc menys. Em visiten, tots em menteixen dient-me que estic molt bé. Mentida i qui són aquests, diuen ser els meus fills. Ah, els noms, quin noms. Ric sense riure. Altres a la sala també riuen. Llencen els plats a terra. Riuen sense saber de què. Ploren sense saber de què. Criden sense saber de què. Em punxen. Crido, ara sóc jo qui crida, ple d’angoixa. 

El mur cada vegada és tanca més. No recordo quan han vingut. Ni els veig. Ignoro qui són. Em somriuen. És riuen de mi? M’enrabio. Una llàgrima als seus ulls. Jo no ploro. Se’n van i em deixen. Un cop més, més punxades. 

L’escletxa és més petita. Sóc presoner de mi mateix. Crido anguniat, però no m’entenen. Crido. Crido. Crido. Tant és val. No hi ha llum. No hi ha escletxa. Crido i callo. No tinc records, no tinc res. Torno a cridar i m’adormo. Dormo sense morir. Dormo sense viure.  

No recordo i tot és a les fosques. No sóc res. Només un cos sense vida ni raó. Reposo com un tronc inanimat. Fins... 

Miquel Pujol Mur.