M’ENAMORA...

La Laura, m’enamora i penso amb ella nit i dia. 

Va ser en aquella ocasió al sortir de l’institut quan per primera vegada en vaig fixar en tu. Era un solejat dia de primavera. L’estació de l’any en què la natura desperta de la letargia de l’hivern, aquell moment de la vida quan reneix la sang en els cors i els cossos del jovent. Tu anaves amb unes faldilles noves i jo estrenava uns pantalons texans. Aquells van ser els primers passos per obrir-nos a la primavera de la vida, amb tots els sentits expectants per conèixer el món. 

Recordo amb enyorança el moviment dels teus llavis quan parlaves amb les teves amigues. Els nois érem allunyats com si unes converses i les altres no poguessin barrejar-se. Com si la frontera del sexe fos una infranquejable muralla. 

Malgrat tot, quan sorties vaig fer per ensopegar amb tu, bella Laura dels meus somnis. Vaig demanar-te perdó amb breus paraules, però vaig continuar al teu costat, com si el camí a casa teva fos, ben bé, el mateix que el meu. Però tots dos coneixíem on vivia l’altre en la petita població. Un llarg camí vaig haver de fer fins tornar a casa, però el meu cos no ho va notar, envoltat pels núvols del teu riure.  

Van acabar les classes i la nostra companyonia va seguir impertorbable. L’un al costat de l’altre, ambdós caps mútuament recolzats ens ajudava a explicar-nos trenta mil confidències d’enamorats.  

Llavors com el flabiol marca l’inici dels llargs va començar una nova etapa en el nostre amor. 

L’estiu va omplir-nos de joia. La platja, el sol, la mitja nuesa del cossos, els balls al l’aire lliure, tal vegada una mica d’alcohol, van obrir-nos l’espiral vertiginosa de l’amor. Eren talment uns enamorats de l’amor. Te’n recordes d’aquella tarda que tu i jo per primera vegada vam ser un? Entranyable instant, fugaç en el record del dies de sol i llum. 

Tu i jo, Laura, semblava que no existia res més al nostre voltant. La meva memòria no recorda ni els pares, ni els germans, ni els amics. Només la teva presència, sola i magnífica, omple el formós quadre d’aquell estiu.  

Aleshores, acabada la tirada de llargs, un lapsus de temps va separar les nostres vides. Van passar forces anys; molts, potser masses; i la passió va minvar en els nostres cossos. Tanmateix, com a la tardor les fulles canvien de color, verd vermell, groc i marró, per finalment caure a terra, formant una blana i acolorida catifa que corra portada pel vent. Van ser anys de separació, allunyats per la vida l’un d’altre. 

Però, en la nostra tardor, casualment vam coincidir en aquella estació de tren. Va ser com l’inici de nou de l’antiga dansa, a la passió novament trobada va sumar-se la nostra amagada complicitat, la qual cosa ajudava a omplir de joia els nostres encontres. Moments escadussers, com escadussera és la vida robada dels amants. M’horroritza pensar si el teu home o la meva dona s’haguessin assabentat de les nostres trobades. El nostre secret ens pertanyia, com el so agut de la tenora acompanya els acords de la cobla.  

Ara tu i jo altra vegada sols en un món nou. Els nostres companys ja no hi són, van marxar portats per l’aire de la matinada a les terres del no retorn.  

I observo, altre cop, el moviment dels teus llavis quan em parles amb el teu graciós moviment de boca. Els teus cabells han perdut la tonalitat daurada del blat, ara els tons grisosos matisen el color. Però en l’hivern de la vida, en aquests moments que els passos són més curts, la mirada també flaqueja i el cos ha perdut el vigor i la força de la joventut, els meus ulls continuen veient en tu, aquella noia jove, quasi un infant que amb una faldilla nova a la sortida de l’institut feia bategar el meu cor amb força i desig. 

La necessitat de mostrar l’amor terrè que antany incendiava els nostres cossos ha passat a ser secundària. Però una carícia, el sentir les teves mans a la meva pell, notar la tèbia escalfor del teu cos al meu costat, trobar les teves rodoneses fan bategar encara amb força el meu cor i donar força als meus sentits. 

Els teus llavis es mouen prop meu, no aconsegueixo entendre les teves paraules però no puc menys que degustar-los amb la mateixa força d’aleshores.  

Laura, la sardana balla i salta amb l’amor d’un poble que es sent identificat i lliure, com tu i jo, units sempre i per sempre. 

Miquel Pujol Mur.