La
Laura, m’enamora i penso amb ella nit i dia.
Va
ser en aquella ocasió al sortir de l’institut quan per primera vegada en vaig
fixar en tu. Era un solejat dia de primavera. L’estació de l’any en què la
natura desperta de la letargia de l’hivern, aquell moment de la vida quan reneix
la sang en els cors i els cossos del jovent. Tu anaves amb unes faldilles noves
i jo estrenava uns pantalons texans. Aquells van ser els primers passos per
obrir-nos a la primavera de la vida, amb tots els sentits expectants per
conèixer el món.
Recordo
amb enyorança el moviment dels teus llavis quan parlaves amb les teves amigues.
Els nois érem allunyats com si unes converses i les altres no poguessin
barrejar-se. Com si la frontera del sexe fos una infranquejable muralla.
Malgrat
tot, quan sorties vaig fer per ensopegar amb tu, bella Laura dels meus somnis. Vaig
demanar-te perdó amb breus paraules, però vaig continuar al teu costat, com si
el camí a casa teva fos, ben bé, el mateix que el meu. Però tots dos coneixíem
on vivia l’altre en la petita població. Un llarg camí vaig haver de fer fins tornar
a casa, però el meu cos no ho va notar, envoltat pels núvols del teu riure.
Van
acabar les classes i la nostra companyonia va seguir impertorbable. L’un al
costat de l’altre, ambdós caps mútuament recolzats ens ajudava a explicar-nos
trenta mil confidències d’enamorats.
Llavors
com el flabiol marca l’inici dels llargs va començar una nova etapa en el
nostre amor.
L’estiu
va omplir-nos de joia. La platja, el sol, la mitja nuesa del cossos, els balls
al l’aire lliure, tal vegada una mica d’alcohol, van obrir-nos l’espiral
vertiginosa de l’amor. Eren talment uns enamorats de l’amor. Te’n recordes
d’aquella tarda que tu i jo per primera vegada vam ser un? Entranyable instant,
fugaç en el record del dies de sol i llum.
Tu
i jo, Laura, semblava que no existia res més al nostre voltant. La meva memòria
no recorda ni els pares, ni els germans, ni els amics. Només la teva presència,
sola i magnífica, omple el formós quadre d’aquell estiu.
Aleshores,
acabada la tirada de llargs, un lapsus de temps va separar les nostres vides. Van
passar forces anys; molts, potser masses; i la passió va minvar en els nostres
cossos. Tanmateix, com a la tardor les fulles canvien de color, verd vermell,
groc i marró, per finalment caure a terra, formant una blana i acolorida catifa
que corra portada pel vent. Van ser anys de separació, allunyats per la vida
l’un d’altre.
Però, en
la nostra tardor, casualment vam coincidir en aquella estació de tren. Va ser
com l’inici de nou de l’antiga dansa, a la passió novament trobada va sumar-se
la nostra amagada complicitat, la qual cosa ajudava a omplir de joia els
nostres encontres. Moments escadussers, com escadussera és la vida robada dels
amants. M’horroritza pensar si el teu home o la meva dona s’haguessin
assabentat de les nostres trobades. El nostre secret ens pertanyia, com el so
agut de la tenora acompanya els acords de la cobla.
Ara tu i
jo altra vegada sols en un món nou. Els nostres companys ja no hi són, van
marxar portats per l’aire de la matinada a les terres del no retorn.
I
observo, altre cop, el moviment dels teus llavis quan em parles amb el teu
graciós moviment de boca. Els teus cabells han perdut la tonalitat daurada del
blat, ara els tons grisosos matisen el color. Però en l’hivern de la vida, en
aquests moments que els passos són més curts, la mirada també flaqueja i el cos
ha perdut el vigor i la força de la joventut, els meus ulls continuen veient en
tu, aquella noia jove, quasi un infant que amb una faldilla nova a la sortida
de l’institut feia bategar el meu cor amb força i desig.
La
necessitat de mostrar l’amor terrè que antany incendiava els nostres cossos ha
passat a ser secundària. Però una carícia, el sentir les teves mans a la meva
pell, notar la tèbia escalfor del teu cos al meu costat, trobar les teves
rodoneses fan bategar encara amb força el meu cor i donar força als meus
sentits.
Els teus
llavis es mouen prop meu, no aconsegueixo entendre les teves paraules però no
puc menys que degustar-los amb la mateixa força d’aleshores.
Laura,
la sardana balla i salta amb l’amor d’un poble que es sent identificat i
lliure, com tu i jo, units sempre i per sempre.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada