ELS REIS, ILUSIÓ I DESENGANY

 

Aquells reis de l’any 30 serien excepcionalment tristos i pobres per en Miquelet, ja que feia menys de mig any que s’havia mort la seva mare i el seu pare amb tres  filles més, no guanyava ni per mantenir-los i havia de demanar ajuda a la família per poder posa’ls-hi un plat a taula. El Nadal ja havia estat prou trist, solament la missa del gall, els cants de nadales i en sortint el repartiment de pa torrat amb allioli, havien fet que el noi s’oblidés per una estona que a casa tot eren penes i misèries, només la seva padrina d’amagatotis del seu pare, a ell i a les seves germanes els havia fet cagar el tió, tot plegat quatre galindaines, però per un moment, mentre picava se li va dibuixar un petit somriure a aquella carona que no somreia des de feia gairebé  mig any.

En Miquelet tenia set anys i tres germanes més grans que ell. Per aquells reis la Carme, la seva germana gran, li havia fet una pilota cosida i farcida de parracs, com que la noia tenia catorze anys i ja anava a la fàbrica a carregar bitlles, havia agafat d’amagat quatre o cinc bitllots i amb una bola de fusta que va trobar li va fer un joc de bitlles, també li va comprar un parell de taronges, un llapis i ja va tenir els reis.  Aquell, segurament  ja seria el darrer any que en Miquelet tindria fe, per això va fer tot el possible perquè el nen trobés alguna cosa al plat que havia de posar a  l’eixida.

El noi es va despertar molt d’hora, més d’hora que els altres dies, perquè la il·lusió dels reis no el deixava dormir, estava ben quiet al llit pensant que aquell any segur que li passarien el cavall de cartró que feia tants dies que s’esperava que se l’enduguessin de l’aparador de cal Xicó. Aquell cavall era el què més desitjava al món aleshores, tenia l’esperança de que els reis li concedissin el desig, ja que Deu se li havia emportat la mare i era tan desgraciat.

El nen es va aixecar molt a la quieta, no volia que els de casa el sentissin, va anar cap a l’eixida on havia posat el plat, el cel era ben fosc i negre, però quan els seus ulls es van acostumar a la foscor va poder trobar els minsos reis que li havien deixat i ni rastre de l’anhelat cavall. Enfadat, es va posar els pantalons i un jec,  es calçà els mitjons i les espardenyes i sortí al carrer, havia de trobar els reis fos com fos, els havia de dir que s’havien descuidat de deixar-li el cavall de cartró.

 En Miquelet va córrer per tots els carrers del poble i ni rastre dels reis ni de res que s’hi assemblés, quan va arribar a la Plaça Major ja començava a clarejar i la imatge que es va reflectir als seus ulls el va deixar petrificat. Al balcó de cal Minguet, una de les famílies més riques del poble, hi havia el cavall, acompanyat d’un munt de joguines, gairebé totes les que tenien a l’aparador de cal Xicó.

Aquella visió va fer que en Miquelet que era pobre però no ximple, comprengués sense que ningú li hagués explicat, el gran misteri dels reis mags d’Orient. Aquell dia va perdre la innocència però va guanyar en saviesa, va tornar a casa fent-se el propòsit de treballar i lluitar per aconseguir tots els seus anhels, sense esperar que ningú li donés res per res, convençut de que les coses mai dels mais queien del cel.

La vida d’en Miquelet ha donat molts tombs, però sempre ha aplicat la seva filosofia i als noranta anys i escaig encara és un home savi i feliç, satisfet de que tot el que té s’ho ha guanyat amb l’esforç i la constància.

Mª Rosa Boatella Roset

Gener del 2016.

 

LA PERFECCIÓ DEL COS HUMÀ.

L’home assegut davant d’una platja observa l’anar i venir de la gent. Vestida, la majoria amb minsa roba mostren el cos al sol i a l’aire. Uns  bronzejats, altres encara blanquinosos, alguns pitjor vermells, passen per davant de l’ombra que el protegeix.  

Els seus ulls volem segurament, sense saber, jutjar la bellesa. Buscar la perfecció humana dins de les proporcions de l’escultura hel·lènica o romana. També de la pintura. La bellesa del cos, des del cap fins a la punta dels dits dels peus. 

La perfecció és difícil només algunes persones, molt poques, mostren en la seva figura les proporcions ideals. Cares, torsos, cames turmell, braços, prims, grassos, fins i tot exagerats, els humans són un cúmul de mides i formes. 

Aleshores cansat d’ésser assegut, cansats els ulls del sol i de voler qualificar la perfecció s’ha aixecat i ha començat a caminar. 

Les seves cames, massa temps posades en el plàstic de la cadira han fallat i per un moment a ranquejat fortament. Com pot jutjar-se als demés i no adonar-se de les pròpies mancances.  

La perfecció de les mides humanes serveixen per ben poc si no van acompanyades, no per la perfecció de la ment, sinó en el tracte afable i cordial compatible en les relacions personals. 

Miquel Pujol Mur.

DIA PLUJÓS DE TARDOR

Avui plou i em sento “vaga”

Uf, quin dia! Tot el matí que plou. És un dia d’aquells de tardor, gris,  emboirat i el xim   xim de  l’ aigua que va repicant sobre els vidres, ara més suau, després amb més força,   que va penetrant  dins el cap. Jo estic com el dia, em sento emboirada , tinc el cap tèrbol i no tinc ganes de fer res. Estic "vaga."

Després d’esmorzar i prendre un cafè ven carregat, miro per la finestra cap a Queralt; no és veu res, tot està difuminat per la persistent boirina que acompanya a la pluja que ha tapat tot el paisatge . Primer sembla que la cafeïna ha fet el seu afecte i m’anima un xic, però al cap de mitja hora de trastejar per casa , ja estic cansada; m’assec al sofà i em quedo mirant la tele.  Penso que hauria de sortir, però no en tinc ganes , les coses que he de fer avui, ja les faré demà. Faig meva aquella dita “avui plou i em sento vaga”. Així que no faig res, bé...si, mirar aquella novel·la matinal que és una tonteria , però va bé per passar  l’estona. Podria llegir un llibre , però estic mandrosa, fins a l’hora de dinar no em mouré d’aquí.

 

En aquell moment sona el telèfon, penso en no agafar-lo, encara que podria ser alguna emergència d’algun fill, i ... tal dit (pensat) tal fet. La meva filla és a Manresa , se li ha avariat  el cotxe i no pot arribar a temps d’anar a buscar els nens a l’escola.

¾   Mama, que em pots anar a buscar el Biel i la Laura a l’escola? I donar-los-hi el dinar.
¾   Si, si... no et preocupis, que ja me’n cuido. Tu també pots venir a dinar quan arribis.
¾   D’acord, però no se a l’hora que arribaré.

Ja s’ha acabat de fer la vagància . Tan si en tinc ganes com si no he de sortir, el Biel surt a dos quarts d’una i la Laura a la una. Anar a buscar els petits i fer el dinar per cinc, quan per dos ja el tenia fet.

Doncs anem per feina. Tanco la tele, preparo ràpid el dinar, agafo els  paraigües,  els impermeables  i m’endinso sota l’aigua, per anar a recollir als menuts. La pluja  caient sobre el paraigües m’aixeca l’ànim i em revifa una mica mentre camino camí de l’escola.

 

Són dos quarts de dues. Hem arribat cansats i remullats. El Biel s’ha ficat a tots els bassals que ha trobat, la Laura tenia feina a renyar-lo, perquè era ella qui rebia l’aigua del xipolleig . Una dutxa calentona, eixugar-se, canvi de roba, i ells tranquils mirant la tele i jo acabant d’enllestir el dinar i posar-lo a taula, que el Pep ja ha arribat i els menuts estan afamats, la filla ja arribarà.  Així se m’havia acabat ja de fer el “vague” aquell dia.

26/10/2015/

AMB L’AGUA FINS AL COLL. Petros Màrkaris.

He llegit el llibre “Amb l’aigua fins el coll” de l’autor Petros Màrkaris publicat en català per Tusquets Editors, S.A dins la Col·lecció “La Butxaca”. La traducció ha estat a càrrec de Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí. 

Petros Markàris nació l’1 de gener del 1937 en Estambul (Turquia) de pare armeni i mare grega. Va fer el seus estudis elementals en una escola grega però els secundaris el va fer en el col·legi austríac Sant Jordi del mateix Estambul. Després va estudiar Economia en diverses universitats. Finalment va especialitzar-se en la cultura germànica  i va dedicar-se a la traducció d’autors alemanys. Per tant, és un traductor, guionista i narrador grec. Ha publicat novel·les policíaques protagonitzades pel personatge de l’inspector Kostas Kharitos. També ha escrit els guions de cinc pel·lícules. 

La novel·la narra les perquisició per part de l’inspector Kharitos de l’assassinat de tres banquers. 

La investigació és situada en el transfon de l’actualitat grega, la crisis, la rebaixada de sous i pensions. Tota aquesta inseguretat que produeix el no saber el camí a recorre per viure. També es barreja els problemes familiars i i les personalitats de cadascun dels seus membres. 

Tot un cúmul de circumstàncies que fan que sigui força interessant de llegir. 

Últimament havia llegit  alguns llibres d’autors nòrdics on l’ambientació del país i la forma de viure em sorprenia per la diferencia del nostre. En aquesta ocasió he de dir que l’ambient és el nostre: el mediterrani. I la manera de comportar-se també pertany a aquest món.  

M’ha agradat força i assabentar-me, al cercar dades, de que forma part d’una trilogia procuraré llegir els llibres restants.  

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

LA NOVA PROFESSORA.

La nova professora del col·legi, al començar el curs aquest any, ens ha volgut fer una avaluació. Podria perdre una mica el seu temps i rellegir en les notes, les actituds i les aptituds dels seus alumnes. Però no, ha intentat treure’ns el millor o el pitjor de dins nostre. Com sinó ho haguessin intentant els altres professors  que hem tingut en el transcurs dels anys. 

I per tema va donar-nos unes paraules que no vaig entendre per on lligaven: 100 grams de paraules i un raiget d’imaginació.  

Però bé com jo no he entenc gaire d’això dels pesos i mides de capacitat he decidit fer un sondeig entre els comerciants del poble. He anat a la botiga de queviures a veure l’Hortènsia, la botiguera de sempre, de tota la vida, “in saecula saecolurum” del nostre poble. En aquests moments estava pesant mig quilo de tomàquets per a la pesada de la Quima.  

La Quima, és una dona velleta sorda i xerraire, que no entén les respostes, però sempre contesta, sense saber gaire per on navega. En un moment de distracció de la Quima, al veure la velleta una mosca volant, he preguntat directament a l’Hortènsia.

¾    Què té 100 grams. de paraules i un raiget d’imaginació.

¾    Ai, el jovent! Cent grams, no se’n diu, noi, tota la vida han estat tres onces. Però, nen, a tu tan pres el pèl, a les botigues d’ultramarins no en venem de paraules. D’imaginació molta, mira aquests tomàquets demà no valdran res, per això li encolomo a la Quima. Demà no sabrà quan, ni on els ha comprat, i em comprarà de nous.  Ara si vols 100 grams de fideus, si que en tinc. 

Marxo espaordit quan veig, que amb les mans sucoses dels madurs tomàquets,  cerca el pot del fideus. 

Encara l’escolto cridar.

¾    Caram amb els xicots d’avui en dia només sabeu fer perdre el temps i el calaix s’ha d’omplir, si no malament. Ves al bar del Fidel a veure si t’escolten sense pagar!  

Camino carrer avall i entro al bar del Fidel. El Fidel és un taverner que sempre està enfadat. Bé, ningú ho sap ben bé, si està emprenyat o no, com és tan lleig. Malgrat tenir un bon patrimoni mai ha trobat cap dona que el volgués, i per tant continua conco. L’amor i els calés més d’un cop caminen junts, però a ell no li han ajudat gens. Pobres fills, si n’hagués tingut i haguessin heretat la seva cara. 

Està rentant uns gots i en fa una mirada que de principi ja vol dir: No m’emprenyis gaire. Però jo, malgrat sigui tendre de cor, tinc el meus moments de rauxa (quina forma de callar-me la descriptiva paraula d’una anatomia pròpia d’homes, també dels nens, més petits o grossos) i sense parar-me a pensar li endinyo la pregunta:

¾    Què em pot servir 100 grams. de paraules i un raiget d’imaginació. 

Mare meva! Quina mirada m’ha fotut! Si la seva visió fos de raigs X segurament hauria trobat el primer espermatozou de la meva procreació.  

Amb un:

¾    Desgraciat! Mala persona! Mal criat! Fill de ta mare! - Menys mal que ha respectat, malgrat tot, a la mare- Xitxarel·lo! Esgarriacries! En això gasta l’estat els impostos que ens roba del calaix!  Fill del mal nascut del teu pare!  

 

Bé tallo, per què no me’n puc recordar de les mil i una o més paraules amb que em va acomiadar. Quan sortia per la porta, fins i tot, un gruixut got de vidre va raure violentament als meus peus. Però aleshores el Fidel, espantat al veure el got trencat i els vidres als meus peus, va córrer i fent-me una moixaina a la galta amb la mà encara humida va demanar-me perdó. Fixeu-vos el seu trasbals que va convidar-me a mig vas de graciosa, que sempre endolceix els ensurt  

Posant-me a treballar seriosament, després de les dures experiències,  vaig aconseguir lligar un relat. Molta imaginació vaig necessitar per lligar les meves dues aventures. Finalment el vaig presentar i la professora entremig de llàgrimes de riure va donar-me com a premi un xupa-xups.

 

Sóc el millor! 

Miquel Pujol Mur,

UNA RAJOLA DE XOCOLATA NEGRA

M’acaben de posar un vestit platejat, ui, que bé que em sento, caram a totes les meves companyes els hi ha posat  igual... De cop em trobo  lliscant  per una cinta, al costat de les altres; on ens porten? Quines pessigolles que fa aquesta cosa que corre. Ja no tinc temps de pensar més , entrem una darrera de l’altre en una mena de túnel . Penso que serà un altre artefacte d’aquests que fan coses, que et poleixen...

Caram,  ara em posen un altre vestit, aquest de to daurat , amb flors, lletres i arbres i com no podia faltar-hi un gra de cacau. Tots  ells  de vius colors. Jo pensava que seria la més elegant i bonica de totes, però aviat veig que les altres també van vestides iguals. Quina pena, Jo em creia que era la mes  dolça, la més suau i a la vegada la més amarga, ja que porto gran quantitat de cacau de gran qualitat i el sucre just per donar aquest puntet  exòtic barrejat amb la mantega de cacau. Amb tot crec que sóc la més bona,  suau   i perfumada de totes les xocolates negres que es fan i es desfan,  bé igual que les meves companyes o més aviat germanes de fornada...  penso que, juntes som les més bones de totes.

Que fan ara?  ens vam ficant en capses.  Totes  comprimides, unes al costat de les altres , Ui! Que se’ns arrugarà el vestit, però que bé que s’està  totes juntetes. Tot s’ha fet negre, han tancat el lloc on ens havien ficat. Ara segurament ens transportaran cap el nostre destí.

Caram ara estem totes en unes prestatgeries amb molta llum i moltes classes diferents de xocolates. Passa molta gent, uns ens miren altres passen de llarg. Que fa aquesta nena. M’agafa mi i a tres companyes més i ens posa dins un carro.  On aniré a parar?

Sóc damunt d’una taula. M’han tret els guarniments i estic feta a trossets,  sobre una safata amb altres llaminadures. Una petita m’agafa un tros, estic a la seva boca, com em paladeja . Que bona que és aquesta xocolata, -sento que diu - mentre em vaig desfent a la seva boca i aviat totes les altres parts meves estan repartides entre aquelles criatures que realment saben apreciar la meva dolcesa. Quina fi més bonica la d’endolcir la tarda a una colla d’infants.

14/11/2015/

 

LA PLUJA.

Avui plou. Rere el finestral veig com degota l’aigua dels núvols. En sento “vaga”, com expressió de vagància, de sentir el cos lassat sense ni esmà per moure’s. El cel encapotat d’un gris apagat i lleig minva els meus pensaments. 

El retrat de la mare em mira mentre vagarejo perduda per la casa. Camino arrossegant els peus damunt les rajoles. Les sabatilles, també grises com les meves idees i el temps, amorteixen el soroll dels meus passos.  

Agafo el diari, un de qualsevol, d’avui, de demà, tant se val. Tal vegada demà tornarà a ploure i les meves idees seran les mateixes: grises, fosques i mandroses. 

M’assec al sofà i fullejo les pàgines, les notícies velles i noves són les mateixes  d’ahir, d’avui i de demà. Polítics corruptes, assassins implacables, guerres injustes, tot en un món sense raó de ser. Un món de fira mediàtica i programes televisius sense cap ni peus. Només per donar de menjar a la fera que tots portem a dins el cos. Alimentar el públic del circ romà, abans, actualment d’un món global. 

Potser fer el Sudoku serà una solució per oblidar. Oblidar! Una riallada amarga brota d’un racó amagat del meu ser.  Que puc oblidar, sinó tinc passat, només present i un demà incert. 

Agafo un llapis i m’esforço per sortir de la meva mandra innata. Del meu no res, com un llibre del que he obert la portada i em vol evadir cap el futur. M’he perdut en el present, agafo el llapis i faig un “reset” de les meves idees.  

No em surt- exclamo decebuda- i llanço el llapis damunt de la taula amb ràbia. Rebota amb un trist clic i cau a terra. Un plor arrenca de dins el meu cos. Noto llàgrimes calentes als ulls. 

Ahir què vaig fer? On he de reprendre l’avui? I si demà no hi ha avui, la meva esperança de sentir no existeix. Avui plou, i demà segurament també La pàgina en blanc de la meva existència tampoc tindrà passat. 

Agafo fortament el batí i el faig servir com a defensa de la meva carn en aquest món irreal. La mà involuntàriament acarona el meu propi cos, no en tinc ganes, quins records puc fer servir per acariciar-me, sinó n’hi ha cap a la meva memòria. 

Faig un esforç i m’aixeco. Aleshores com una fantasmagòrica ombra, amb una curta cadena lligada als turmells, pas a pas, balancejant-me a vegades, camino cap a la cuina.

Miro l’aigüera, els plats, els gots i les culleres bruts que empastifen la pica. De quan? Amb qui? Regiro els circuits del meu cervell sense trobar cap idea. No tinc passat, ni família, ni records, solament la mirada de la meva mare, SUPOSO, que impassible i rigorosament seriosa, vigila les meves passes. 

Sobtadament els llums s’apaguen. El televisor que era com un mostrari de colors, també ennegreix la seva pantalla i amb un estrany soroll calla. Maleïda tempesta!

Vago per la casa fent tentines. La foscor m’atemoreix. Veig sortir espantosos rostres entremig de les ombres, que no sé qui són. M’acosto al finestral i els meus ulls no veuen res a causa de l’espessa cortina d’aigua. El cel és completament negre. 

Noto un frec a les cames, una cosa fina i sedosa s’entortolliga a la meva carn. Crido esparverada, neguitosa i absent. El meu cos es frisa per qualsevol causa.  

Espantada la cosa fuig de mi i desapareix en la foscor. El gat, penso alleugerint la meva tensió. Quin gat? Hi havia gat? On era el gat? 

No puc més. A les fosques, amb temor a les ombres, als mobles, a les cadires i als racons camino. Finalment caic de genolls i m’arrossego fins el lavabo. M’alço, agafada a la pica, i regiro nerviosament el contingut de la farmaciola del costat del vidre. Les píndoles pels nervis, quines, no ho sé, n’hi ha tantes.  

Cerco un got per l’aigua amb el palmell de la mà ple de medicaments. No n’hi ha cap. Recorro de nou el passadís fins a la cuina. Tanco els ulls, no vull veure ni fades, ni bruixes, la determinació ja és presa. Prenc un got, brut o net, tant si val, i l’omplo d’aigua de l’aixeta i m’empasso la primera de les píndoles.  

Mentre se m’acut un estrany pensament. Et trobaran caiguda de qualsevol manera, farà lleig. Quin pensament més banal quan no vols veure el demà i res no importa.

Torno lentament a la sala i em deixo caure al sofà. Poso el got a la tauleta i obro la mà per reprendre l’empassar-me tot aquell verí farmacèutic. De cop sona el telèfon. Estrany so quan no hi ha llum. Estiro el braç i agafo l’auricular. Deixo anar un “digui” nerviós i no contesta ningú, penjo decebuda. Obro la mà per agafar-ne una o dues. Novament el ring del telèfon ressona a la fosca sala. Una, dues o tres vegades trenca el silenci. Despenjo, més que més, per no sentir el soroll que em neguiteja, me l’apropo a l’orella i dic un fluixet: sí.  

Aquest cop sí que hi ha resposta. Una veu infantil, de nena, em diu:

¾    Què fas, mare?

¾    Jo...bé. I tu?

¾    Molt bé! M’ho passo “xupi”.

¾    T’estimo, filla.

¾    Quan vindràs? Et trobo a faltar.

¾    Aviat, filla, aviat. Ara sí que vull trobar-me millor!

¾    Així m’agrada, mare. Petons. 

Mentre parlava la mà se m’ha afluixat i les píndoles han rodolat pel terra. És igual, ara sé que tinc un passat, un present a millorar i un futur que m’espera. 

Miquel Pujol Mur.   

SÓC UN BITLLET DE DEU EUROS.

 

Sóc un bitllet de deu euros

que de butxaca en butxaca va

Abans estava força temps

amb l’amic que em posseïa.

Com el valor ha baixat, corro

barrejat amb els companys

esbojarrat de mà en mà. 

Em guardàvem amb amor

en un plec de germans meus

per si un dia passava

oh, gran déu! Una desgràcia, o

també un gros trasbals. 

Ja no, ja no duro,

i poc servei dono,

dos entrepans i beguda

per una jove parelleta,

sobrepassa el meu valor. 

Abans de la caixa al banc

on em polien i classificaven,

Sense fre, camino ara

per la vida amb frenesí

Sense destí jo voleio

perdut de tot sentit. 

De tan corre i tan anar

trafegat de mans a mans,

he quedat brut i arrugat.

Però encara sóc apreciat

a pesar del poc valor,

fent-me servir en demesia. 

Vaig ser el goig de la guardiola

d'un infant, ara sense trobar

on aturar-me, corro,

m’embruten i em refreguen

sense consideració. 

Tan serveixo per comprar pa

pidolar favors de tota mena

manllevar de la farina,

demanar carn o

qualsevol altre cosa. 

Per servir-se  i per fruir

de plaers de tots miratges

que a la moderna vida

enlluernen sens parar. 

Sóc un bitllet de deu euros,

humil, brut i rebregat,

però els que em duen

dins la butxaca,

són més rics i més feliços,

que els de buida faltriquera.

Miquel Pujol Mur.