ESTIC ESPORUGUIDA...

Estic esporuguida, sola...la bombeta s’apaga cada cinc minuts i es torna a encendre. Torno a llegir les línies de la novel·la. És un llibre que he agafat portat per un insospitat impuls de una lleixa de la sala d’aquest hotel. 

El relat, només he llegit cinc pàgines, fa que múltiples calfreds em baixin per l’esquena. Sincerament i amb quatre paraules potser mal dites però reals: estic cagat de por. 

Jo em prenia per un home valent, de cor ardit, disposat a tot en la vida, però aquesta tarda tot em fa recança. El dia ha estat negatiu des del principi. He marxat de casa després d’una enganxada amb la meva dona i el meu fill. Com volien que em quedes a veure al meu fill jugar un partit de rugbi? La feina és la feina. M’ha telefonat un bon client, perquè està interessat a fer una gran compra. Si no venc, pocs partits podrà jugar el meu fill.  

Quan anava per la carretera un desgraciat amb un bolquet que circulava davant meu no se li ocorre alta cosa que aixecar la caixa. Ha bolcat damunt el meu cotxe tot de terra i runa. Sí, s’ha disculpat, ja ho sé! S’ha equivocat, segons diu, de maneta. Ha reconegut la seva culpa, hem fet l’informe per la companyia. Tot el que vulgui, però a l’esquivar part de la brossa he donat un cop de volant i he saltat el marge. 

Poca cosa.- ha dit el gruista. Després he sabut que és, al mateix temps, l’amo del taller del poble. Ha portat el cotxe al seu malendreçat local i ha començat a remenar a sota. “Se li ha trencat la tapa... Què sé jo, si no entenc res de mecànica. Demà li posaré una de nova”. 

He telefonat al client disculpant-me. Ha dit que li sabia greu, però no té cap importància. S’anava a pescar i demà ja en parlarem. Ostres, quina tocada de...!

També he telefonat a la dona. M’ha contestat que m’ho tenia ben merescut. Més valia hagués acompanyat al Fred. El nano m’ha dit que m’ha trobat a faltar i que ha jugat un pèssim partit. L’entrenador l’ha amenaçat que si continua així no jugarà més. La meva muller li ha tret el telèfon de la mà i m’ha acabat d’ensorrar. Ja t’ho deia, però ves a saber si tal vegada tenies un pla amb qualsevol bandarra. I amb un cop sec ha penjat. He intentat parlar-hi altre cop i l’aparell no contesta. 

Estic absolutament esporuguit, sol...la bombeta d’aquesta maldestre habitació s’apaga cada cinc minuts i no sé mai si es tornarà a encendre.. 

Sento una música estranya a l’habitació del costat. M’ha arribat als narius una olor a podrit i ranci. Entremig de la música escolto forts crits i corredisses pel passadís.  Algunes d’aquestes passes es detenen a la meva porta. Escolto com xerrica el pany. Algú vol obrir-lo. A les fosques i sense veure res, a les palpentes cerco un raconet no gaire gros. M’aclofo i provo de desaparèixer en la foscor. Toco més amunt i noto el marc d’una finestra. Aleshores un cop fort i sec, com si alguna cosa s’hagués estavellat als finestrals. Tinc por. Ajupit m’encongeixo més. Un nou cop a la porta. Una escletxa fina com la fulla d’un ganivet il·lumina breument la cambra. Unes desagradables rialles a fora.  La música sona més fort. Noto una respiració forta i entretallada. Xisclo i perdo el coneixement.  

I... la negror cau, com una llosa, damunt meu. 

Miquel Pujol Mur.