PARIDA AL CENTRE D’ATENCIÓ PRIMÀRIA.

Pertanyo al grup de càmeres del Centre d’Atenció Primària. Jo sóc la càmera del passadís de la planta quatre d’aquest nou centre mèdic. Amb les meves companyes, la dos i la tres vigilem a la gent que acut a visitar-se. 

Avui hi ha molta gent gran. Com sempre. Arriben s’asseuen. Segons l’estació de l’any sigui estiu o hivern  es treuen o no la roba d’abric. Algun fa una petita becaina. Altres es donen conversa. Parlen quasi sempre del mateix. Els dolors, aquella pesada artrosi. Els malucs. L’esquena, l’hèrnia discal o la lumbàlgia. També de records del passat. D’aquells coneguts que ja no hi són o estan molt malament. 

Passen infermeres, sí, les de bata blanca, ja fa tant de temps que sóc aquí que al final reconec, els malalts vestits de carrer, del personal sanitari. Actualment arribo a separar les infermeres. les assistentes o les ajudantes, totes amb bata blanca. Els homes de la casa també van de blanc. 

Avui és un dia especial. A l’hospital fan vaga total. Els metges i tot el personal sanitari i administratiu han fet una barrera humana davant de les portes. Agiten contínuament banderes i pancartes i no deixen entrar a ningú. Aleshores han traslladat tots el malats i totes les urgències a l’ambulatori. 

Per tant, avui hi ha molt rebombori al centre. Molta gent pels passadissos. Tres o quatre parteres amb llitera estan aparcades al costat de la paret dreta. De tant en tant una dona de bata blanca els hi fa una ullada. Veig una noia jove que crida i crida. Com el so està apagat, no escolto els seus gemecs. L’home del seu costat nerviós dóna petits cops de puny a la paret. Una de les dones de blanc li recrimina. Algú de la sala de control ha obert el so del meu delicat mecanisme i gravo les seves paraules. 

Escolti, tingui calma que hi ha països que per parir a una criatura les dones marxen soles al bosc.  I tornen quan han desocupat la panxa. El renec de l’home, prefereixo no gravar-lo per que està ple de paraules malsonants. Aquest o aquesta del control auditiu és un orella tendra. Una dona assenyala a la infermera un líquid que regalima de la llitera on hi ha una noia molt jove, quasi una nena, que és retorça les mans nerviosa. La infermera aixeca el cobrellit, mira i girant-se a la dona gran la calma: Ui! No té importància. Tot just ha trencat aigües. N’hi ha per una bona estona. Calmi-la una mica. No sé canti-li una cançoneta. Estem molt enfeinats. 

De sobte, unes corredisses pel passadís del fons. Com les càmeres som integrades veig pel ulls de la meva companya. Els doctors i les doctores, les ATS, els assistents i assistentes, fins i tot, ha pujat una noia de recepció, estàn donant-se empentes per mirar des de la llinda de la porta de la improvisada sala de parts. 

Escolto mitjançant la càmera amiga unes paraules animadores. Va, va, va, un esforç petita. Una mica més. Calma. Aturat. Poc a poc. Respira. Sí, ara fes una mica de força. Prou. Descansa. Torna a respirar. Així, profundament. Molt bé bonica. Que maca que ets. Vinga valenta. Ara quieta. Una mica més de força. Una mica només. Prou. No et posis nerviosa. Molt bé, molt bé. Ànims. Vinga la última empenta. Calma’t un moment. Tranquil·la. Veus ja està. Tot s’ha acabat. 

Tothom  fa un sospir d’alleujament. La noia de recepció baixa cap el mostrador de la planta baixa, a la seva feina, mentre diu a la gent del passadís no hi ha problema, tot ha anat bé, els xics estan bé, la mare també, estem més contents, una meravella. 

Poc després la llevadora surt tota ufana, porta un petit bressol i ensenya a tots els pacients els nous vinguts. Una nena petita li diu a la àvia: jo vull el que mou el cap. Que bonic que és. La bata blanca mostra la cistelleta on reposen còmodament la gata gris i els seus cinc petits gatets. 

De sobte esdevé un gran soroll. Tothom es gira i  veu com l’home ha donat un cop de puny a la porta dels lavabos. L’ha enfonsat i ha travessat la fusta, mentre mira anguniosament la cara, cada cop més pàl·lida, de la seva dona. 

Miquel Pujol Mur.