L'ARBRE GUERXAT

Creixia dret, ufanós i tendre i de cop es va guerxar, encara no s’ho podia creure la Cristina quan contemplava amb sorpresa aquell arbre del seu jardí., el tronc principal és va anar vinclant i algunes rames fins quasi tocaven al terra, mentre caminava badant es va entrebancar amb aquell repetjó i per poc cau al terra ven llarga, - l’hauré de fer aplanar- pensava altre vegada; però sempre ho deixava per més endavant.

Es va asseure en el petit banc davant mateix del arbre, com molts dies feia i és va quedar absorta mirant-lo, mentre els records i les emocions suraven a flor de pell. El seu fill sempre era dins el seu cap i dintre el seu cor: on seria, ara? Que estaria fent? Estaria bé? El tornaria a veure mai més? Aquestes preguntes se les feia mil cops cada dia, i sobretot quan és mirava aquell arbre, que feia ja anys havien plantats junts.
Era xocant el que ara pensava - ell també creixia dret i tendre... era un bon estudiant i afectuós amb tothom, i de sobte...és va guerxar. Només tenia 14 anys, quan va a començar a sortir amb aquells nois més grans. No van sevir de res, ni els consells ni les advertències. Ell tan sobri i disciplinat, va començar a fumar i a beure i també a prendre altres substàncies. Va arribar a un grau tan gran d’enviliment, que va començar a insultar-nos i a maltractar-nos, si no fèiem el que ell volia...i, diners!!! El seu pare el va fer fora de casa . Més tard ell també marxaria , darrera unes faldilles més jovençanes i acolorides. Ella és va quedar sola, amb la seva tristesa i la seva depressió, en aquella gran casa; d’això ja n’han passat deu anys.

Des de fa dies algú no deixa d’atalaiar, aquella part del jardí, on ella surt moltes tardes, algú que la observa quiet i atemorit, sospira i al cap de molta estona marxa sigil·losament. “M’atreviré mai a entrar-hi... a parlar-hi” –pensa.

Avui una patrulla de mossos d’esquadra, l’han detingut, enfilat dalt d’una barana guaitant cap al jardí, han detingut a aquell rodamón malvestat i brut, que ja fa dies que rondava pels voltants, Amb l’enrenou , ella ha sortit, per veure que passava.
- Que passa ? –pregunta la dona
- Aquest vagabund, fa dies que ronda la seva casa. El detenim per fer-li unes quantes preguntes.
Mentre parlaven el noi amagava la cara entre el braç i el forro de la vella caçadora, a la dona li va fer un salt el cor, al veure aquella figura desarrapada , i dirigint-se al mossos els diu
- No us preocupeu, aquet xicot és un vell parent, jo me’n faig càrrec
- N’està segura? potser és violent i li pot fer mal
- Gràcies mossos , però no tinc cap por
La Cristina va agafar al noi pel braç, havia somiat tantes vegades aquell moment, i el va fer entrar dins de casa, el noi avergonyit es mig resistia, però el seu cor es delia per entrar , i al passar el dentell és va posar a sanglotar, tot dient
- Perdona’m!!! Mama, i ajuda’m!!!
Es van fondre en una gran abraçada i junts van sentir que de llavors ençà, l’un podria contar amb l’altre.

- 3 de desembre de 2011-