UNA RIALLA DE MATINADA.

Com si rebés una forta premonició em desperto, amarat de suor, enmig dels llençols mullats. Rebolcant-me mandrosament damunt del llit noto la fredor de la roba mullada i freda. Tremolo i les dents em cruixen. M’agafo fortament la mandíbula per no escoltar el seu petar. 

Escolto un xiulet, tal vegada com una rialla fina. Aleshores decideixo aixecar-me. La llum de la tauleta no s’encén. Em recordo que ahir ja feia pampallugues. Tot s’acaba en aquest món.   

Finalment a les palpentes poso els peus a terra i cerco les sabatilles. Mentrestant, miro el passadís i m’adono que tota la casa és fosca. Ni un raig de llum penetra per les fines escletxes de les finestres. Les sabatilles no hi són. El terra és fred. 

De sobte una altra rialla. Comença fluixeta i estrident. Va elevant el seu volum fins a convertir-se en una de sonora i forta que sacsejà tot l’edifici. Tot trontolla. Espaordit m’amago, tapant-me entre els llençols xops, en posició fetal. Tant mateix com si vulgues retornar a la protecció del claustre matern. 

Una llarga estona després tot és calma. La llum s’encén fent les mateixes pampallugues que ahir. Sota la tauleta trobo les sabatilles. Els pocs quadres que tinc penjats a les parets són torçats. El gran rellotge de peu ha caigut, com un colós amb les cames trencades. Recullo uns llibres de terra.   

La sensació ha estat esgarrifosa. La rialla de la mort sobtada. Les canonades  de l’aigua i els conductes del gas al trencar-se xiulaven com si fos el riure d’un ésser diabòlic. La seva riallota anunciaven el fort terratrèmol.  

Ara tot és un silenci absolut i pesat com si hagués una grossa  llosa damunt el pensament. Ni un soroll s’escolta enlloc. Dóna la impressió d’un buit total.  

En la ment queda el sibil·lí avis de què tot això pot repetir-se. Tal vegada una nova riallada estaria el desastrós anunci d’un fatal desenllaç.    

Miquel Pujol Mur.