CARTA A L’ÀVIA NÚRIA.

Apreciada àvia Núria, 

Et sorprendrà aquesta missiva ja que sé que és impossible que la puguis llegir en aquest país llunyà i sense retorn on ets. Però vull posar en tinta coses que recordo o tal vegada que el que m’ha succeït recentment m’ha omplert el cap de sentiments. Segurament després romandrà tancada dins un sobre entre els fulls del meu diari. Potser algun dia la tornaré a llegir i em diré, mira que eres ximpleta. O serà la meva filla qui la descobreixi entre el munt de papers que hauré acumulat en el transcurs de la meva vida.   

Volia escriure’t una carta quan vaig ser dona. Però eren temps plens d’incertesa sobre què volia fer, si estudiar o treballar. També hi havia el broll dels primers sentiments, això que anomenen amor. Els xicots, etern problema i etern desig. Tal batibull efervescent d’idees vam fer-me posposar l’escriure. 

Iaia, tinc al meu costat una nena de carn rosada i pell suau, la meva filla, la teva besnéta. És preciosa com la poncella que esclata a la vida. Sense pecar de mare vull dir-te que és única. He resseguit, admirada, la seva pell tèbia i flonja, però de tacte ferm.

No voldria passar-me amb detalls, reconec que és com moltes criatures acabades de néixer. Però àvia, és la meva filla! Bé, també és del Joan, no sigui que casualment un dia trobi aquesta nota i m’ho retregui. 

Però àvia jo vaig transformar el meu cos per donar-li cabuda dins meu. La vaig alimentar. La vaig acaronar dins el meu ventre i finalment la vaig parir. Si ja sé que em diràs amb aquella veu teva segura i determinant: Com totes les dones. Però és fruit del meu cos i de l’amor vers un home. Iaia, és la meva filla com la meva mare va ser la teva. 

Els temps són diferents, ja ho sé, per això recordo que el teu caràcter era fort i un xic eixut.  Tu vas haver de pujar els teus fills ajudant el teu home a fer jornals al camp. Manllevant temps de dormir per tirar endavant la casa de pagès. Treballant des de bon matí fins a ben entrada la nit per cuidar la casa, l’home, els fills, i fins i tot, els animals dels corrals. Després de tot això, esllomada i cansada quan queies al llit havies de complaure, sense esma, els desitjos de l’avi. 

Era una bona persona l’avi Pere, mes com tots els homes d’aquella època no havien estat educats per fineses ni contemplacions, ni per als altres ni per a ell mateix. Encara el recordo a la galeria, ja molt gran, fent mitja becaina, mig treballant, amb aquelles seves mans fortes i gastades,  amb arrels i trossos de branques volia esculpir amb el ganivet per donar-los noves formes. Una afició que no havia pogut complir mai de jove. Perquè el deure d’un home era treballar i portar diners per alimentar la família.  

Quant ha canviat la vida en el transcurs del temps!  

Ara, asseguda en el llit d’una habitació de blanques parets, espero amb impaciència que em portin la meva Núria. Sí, com tu, Núria, per alletar-la per segona vegada. 

Iaia,  tot ha canviat però sempre recordo la teva força, el teu esperit un xic fort que vas mantenir  fins el darrer dia. Sense queixar-te mai per res. 

Àvia Núria, tanco la carta perquè escolto passes, crec que és la infermera que me la porta neta i polida per donar-li de mamar. Iaia, us estimo a la meva Núria, i al teu record, si el teu record, àvia Núria. 

Marta. 

Pd. Àvia, dubto si guardar aquesta carta o si quan arribi a casa encendre uns branquillons, pocs com em vas ensenyar. Aleshores amb una flama alegre la cremaré perquè el fum t’arribi en forma de missatge, al lloc on descanses. Mentre, contemplaré una vegada més, com la resplendor del foc  il·lumina la formosa cara de la meva filla. 

Miquel Pujol Mur.