Mentre arrossega
l’estri va pensant: “Ara ho recullo, ho acabo d’endreçar i a plegar, que ja és
hora”
De cop, sent una
veu rogallosa que el crida i li diu:
¾ Tu negrot!
No cal que ho guardis enlloc això, que ho haig de repassar, deixa-ho aquí terra.
Maleïts negres que esteu per tot arreu.
Estranyat per les
paraules i pel to en què han sigut expressades, en Harry escodrinya amb la
mirada els racons del pati fins trobar estirat a terra l’individu que l’ha
ferit amb les seves frases.
¾ Escolta, que
jo no m’he posat en res amb tu- es queixa.
¾ Només
faltaria, negre, o prefereixes que et digui afro o de color. De totes maneres
ets un negre.
Harry observa la despulla
humana que l’està cridant. És un home blanc, suposant que sota la brutícia no
amagui cap sorpresa, aproximadament d’una cinquantena d’anys, i porta
encasquetat un barret tan esfilagarsat i brut com la deformada roba que
vesteix.
Està assegut a
terra i té a la mà una sabata dins de la qual està entaforant un seguit de
cartrons i papers per tapar els forats de la sola. Els dits del peu sobresurten
del mitjó foradat, amb unes ungles llargues i corbades, totes brutes, tant per
la manca de netedat, com per la sutja de
aigua i la pols. Acaba
d’entaforar el papers, sense fer cas de la mirada del Harry, es posa la sabata
i amb una espècie de benes llardoses, fetes amb bosses de plàstic, es recobreix
la sabata, el mitjó i part del pantaló.
¾ És pel fred.
Collons! Tan costa deixar-ho al meu costat – l’escridassa el freturós
personatge.
Harry intenta
esbrinar com ha pogut entrar al pati, quan observa que al treure el camió que
anava al mercat central, el conductor s’ha deixat la porta que comunica amb el carrer
oberta.
També s’adona que
el mal carat captaire ha abandonat enmig del pati un carretó dels de compra,
per sort d’un altre establiment, carregat d’andròmines, parracs, cartrons i
restes de menjar. Lligat amb una corda
hi ha un gos, tan brut i pudent com el seu amo, que els està vigilant ajagut.
El Harry sap de les
dificultats per dialogar amb aquesta gent. No tenen res a perdre i moltes
vegades es tornen violents per una
nimietat.
Durant un curt espai
de temps que va haver de dormir al ras ja s’havia enfrontat amb algun que el
volia robar i havia après que un ganivet sortia molt aviat d’entre els pellingots.
L’altra cosa que el fa enrere era la intensa pudor a suor i a brutícia que
l’envolta. L’únic olor que emmascara la insuportable ferum és l’aroma de l’alcohol
que també l’acompanya.
¾ Mira no fem
soroll ni cridis. Et deixo aquí al teu costat tot el que porto. Tu tries i te’n
portés el que vulguis i marxes. Jo acabaré de recollir el que no t’emportis i
així tots contents- mentre parla s’està dient: “ja plegaré tard per culpa del
talòs del xofer”.
¾ Ei, a mi
ordres no! Ja em volen manar prou els bobys.
Només em faltaria ara un “negrata” manant-me- quan diu això encara es fa
més forta la bafarada de licor barato.
¾ No et vull
manar res. Sols és per ajudar-te. Si no el cap de la tenda cridarà els
guàrdies.
¾ A mi, ara,
amenaces, mal parit negre! Que us donen una mica de poder i ja sembleu
almiralls. No et fot. Si jo surto i entro de la trena quan vull, encara em donen de menjar i roba neta- ho diu amb una
veu forta i orgullosa.
¾ Home, si ho
faig per no donar-te problemes. A tu t’agrada la llibertat.
¾ Clar que
sí, així vam ser creats, lliures- en finalitzar de parlar un eructe se li
escapa de la boca, millor dit, quasi es podria dir que s’alegra de fer-lo sonar.
El Harry se’l mira
a certa distància amb prudència. Sap que ha de deixar la porta tancada i no
promoure cap aldarull amb aquella desfeta.
¾ Vés fent,
aleshores...- i enraona suaument per
calmar la situació.
¾ Això mateix,
moreno. Et convenç més, així. Ara marxa, deixem tranquil si no t’atio el gos-
mig crida el pidolaire.
El Harry
prudentment es tira enrere, observa com aquest remena i tria cartrons, llaunes,
retalls de carn o sobres de menjar caducats. Ho carrega al carro, xiula al gos,
i marxa pel portal. Corrent tanca la porta.
Recull les
deixalles escampades pel indigent, les llença i marxa cap a l’interior de la
botiga per rentar-se, canviar-se la roba i anar-se’n a casa. Avui que podia
plegar d’hora.
Quan arribi a casa ha
d’escriure una crítica humana pel setmanari. Avui una de les seves opcions serà
parlar de gent abandonada als carrers, d’inseguretat o de racisme. De tot una
mica.
Miquel Pujol Mur
Berga, 16/01/2008 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada