CRUELTAT II.

LA VISITA A LA SERP. 

Sense pausa i amb molta pressa així va iniciar-se la meva visita a Venècia, capital del Lido. No vaig poder fer ni una ullada a la plaça de Sant Marc. Des de l’aeroport, la canoa taxi que travessa el delta em deixar a la porta de l’hotel. Ja sóc a l’Hotel Embassadeurs em vaig dir. Com tinc un aire agressiu i de bon veure, a més d’alta sóc morena i ben plantada els conserges no s’han oposat a la meva visita a Sir Cristòfol. Devien pensar que era una meuca de classe alta que venia a satisfer els desitjos del cavaller. 

La suite, com correspon a un hotel de tal categoria, era adient al seu preu. Uns severs i espessos cortinatges vermell fosc, quasi del color sang vaig pensar en entrar, impedien que qualsevol raig de sol ni de llum nocturna esmorteixi la claror d’una dotzena d’espelmes hàbilment distribuïdes per l’estança. 

Després de les salutacions de rigor sóc asseguda davant seu. Em sento com una conilleta nua davant d’una serp d’ulls verds buits d’expressió.

¾    Per què ho va fer? - Asseguda en una butaca d’alt respatller va ser la primera pregunta segurament massa sobtada i al mateix temps massa innocent per aconseguir un clima per poder seguir la conversa. Era davant meu, impol·lut, hermètic, les seves faccions no revelaven ni un pensament ni el més mínim moviment com si fos una freda i cruel estàtua grega. És posat en el butaca rígid, ert com si vulgues conservar sense cap arruga el seu elegant vestit de seda negra.

¾    Per què ho vaig fer. Bona pregunta- va contestar amb una veu forta, profunda i amb el deix amarg final, com el sabor de la darrere copa de campari. – Ho vaig fer perquè era meva i l’havia de castigar. Ella havia de reconèixer qui era l’home, el mascle, l’amo. Parlant de tot vostè no està gens malament. És elegant i pot ser que aquest lleu i suficient somriure dels seus llavis jo sabria fer-lo canviar per una ganyota de por. La por, amiga meva, és sana i creure’s que un ho sap tot és denigrant.

¾    No parlàvem de mi. Parlàvem de la dona que va pegar, apallissar i finalment dessagnar. Sembla ser que no era la primera.

¾    Sí, ja t’ho he dit l’havia d’ensenyar a respectar-me. I tu estimada, també et podria fer veure quin món s’obriria davant teu. Penar, sofrir, demanar clemència i potser...morir, després de sentir el goig de la humiliació més profunda. 

No vaig aguantar-me més, amb la pell de gallina i els pèls de punta vaig aixecar-me i vaig fugir espaordida mentre sentia el seu riure ofensiu. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

Berga,20/11/2012.