L’Agneta està asseguda a la seva butaca. Davant seu aquella estàtica cornucòpia, record dels seus progenitors; l’antic mirall de marc ornamentat i daurat. El dia és gris, no trigarà massa a ploure. No és bon dia per sortir al carrer.
Ha intentat mirar la televisió una colla de vegades, ja que és l’única companyia que té a casa. Fan carreres de cotxes o futbol, i això a ella no l’entusiasma gaire, més ben dit, gens. Després, tot fent zàping , s’ha mirat les notícies, bé, només una part, ja que es veien imatges amb violència, que no ha pogut suportar. Ha posat TV3, actualment només parlen d’independència i ha estat inevitable pensar en aquell 14 d’abril de 1931, quan en Francesc Macià va proclamar la República Catalana
Ella tanca els ulls i s’imagina l’eufòria que va sentir llavors, que era tan jove, quan Macià era el líder del partit que acabava de guanyar les primeres eleccions democràtiques després de la Dictadura de Primo de Ribera. Després van venir les negociacions amb el govern central i la promulgació de l’Estatut de 1932. Quan pensa en tot allò, veu clarament que molts dels seus aspectes han esdevingut permanents en el plantejament i defensa de Catalunya: la sobirania, la llengua, la capacitat legislativa, les campanyes en contra...
Els anys han passat. No veu clar el futur, però... quin futur? Segons a quina edat aquesta paraula està prohibida.
-Quan ets jove tot es veu de color de rosa, t’il.lusiones per tot i tens uns ideals que t’omplen la vida -es diu per ella mateixa- per desgràcia, ben aviat t’adones que no tot són flors i violes.
L’Agneta insisteix amb la tele, no vol començar a recordar la Guerra Civil i tot el que es va coure darrere seu. Ara acaben de començar una pel·lícula que sembla que estarà bé. És romàntica com les d’aquells temps; com les que a ella li agradaven. Solien acabar bé, quasi sempre, quan la parella es casava i se suposava que vivien feliços i menjaven anissos.
Però ara se li fa inevitable recordar a la seva mare. Quan anaven al cinema, sempre li deia: A la vida real, quan et cases és quan comença la pel·lícula. Llavors no l’entenia, però més tard s’adonaria que tenia tota la raó.
Ella només va tenir una sola parella. En aquella època era el més normal. La que escollies era per tota la vida... Això no vol dir que tot fos una bassa d’oli i que es fessin realitat aquestes frases filosòfiques tan boniques:
Si vas davant meu et veuré però no podré escoltar-te
Si vas rere meu t’escoltaré però no et veuré
Si vas al meu costat podré veure’t i escoltar-te
I tot allò que deia el capellà el dia del casament, d’estar units... en la salut i en la malaltia , en la riquesa i en la pobresa, etc...! Prou hi va anar ben convençuda al matrimoni i... li hauria agradat tenir el marit al seu costat, veure’l i escoltar-lo però fins ara, que viu sola i té tan temps per pensar, no s’ha adonat que amb segons quines persones no cal escarrassar-se; no hi ha res a fer quan és evident que no tenen vocació de tenir una família. Llavors, alguns es casaven perquè era el que tocava, si no es volien quedar per vestir sants.
Ara ho té clar, quan decideixi veure la televisió, només mirarà programes com “El Convidat”, “Divendres” i concursos divertits que no li portin mals records d’aquells vells temps que no desitjaria que tornessin. Però a la seva ment hi té una frase clau:
La vellesa comença quan el record és més fort que l’esperança
5 de novembre de 2012
Molta gent gran com l'Agneta aquests dies es recorden de temps passats, barreja de por i d'il·lusió, ella però espanta els records tristos, i té molt clar que el vol es mirar coses que la diverteixin i la distreguin
ResponEliminaÉs el que tots hauríem de posar en pràctica i mirar de ser més positius, però no sempre és tan fàcil!
ResponElimina