La noia és
asseguda a l’ombra d’una barca varada prop del passeig. La petita nau ja
destrossada per mil avatars marítims mostra pintat en la seva proa un nom força
eufòric com “Cornucòpia”. El corn de
la Fortuna i l’Abundància hauria d’escarrassar-se molt per fer tornar les
despulles mar endins per enriquir-se de la pesca. Però en el seu estat actual
serveix una mica d’aixopluc del vent, el sol i l’aigua quan qualsevol dels tres
elements reclamen la seva potestat damunt la sorra blanca.
La Laura
coneix el Joan de fa molts anys. És un amic de col·legi del seu germà gran i va
casar-se amb una companya de la seva classe. Sap que sis o set anys després van
separar-se sense haver-hi fills del matrimoni. Pel seu germà sap que va quedar
força traumatitzat rere la separació i viu sense cap parella ni interès per
tindre.
Ella no es
va casar mai perquè la idea de lligar-se per sempre no l’atreia però durant
anys va ser parella d’un company de treball a Barcelona. Fa un parell d’anys al
Pere va sortir-li una feina als Estat Units i quasi sense acomiadar-se ni donar
cap explicació va fer la maleta i va marxar.
Ara amb 30
anys ha tornat a passar molts caps de setmana i les vacances al poble de costa
on va nàixer. Malgrat l’amargor per la desconsiderada actuació de la seva ex
parella en el seu interior tornen a revifar les ganes de viure.
Ha vist al
Joan corre en diverses ocasions a la platja i poc a poc els records de l’amigable
relació mitjançant l’amistat del seu germà fa remoure el seu interès per
l’home.
El veu passar com molts altres dies i decideix
seguir-lo. Més el Joan és ràpid i només pot seguir-lo de lluny mentre pensa: Si vas davant meu et veure
però no podré escoltar-te.
En arribar a les roques el
Joan dóna per fet el seu recorregut i torna enrere per la mateixa vora del mar.
Xapotejant nota el frec i la fredor de l’aigua i arriba al seu olfacte la
salabror marina.
Poc després es creuen i es
fan la clàssica salutació amable de persones que participen en el mateix esport
i continuen corrent cadascú pel seu camí.
La Laura amaga el somriure i
fa seu el pensament de: Si vas rere meu t'escoltaré però no et veure.
Aleshores es fa la següent
reflexió: Amb passat molts anys i segurament no se’n recorda de la noia prima,
llisa i d’ulls grossos que començava a créixer i volia escapar-se del niu.
Continuen corrent un dia
rere un altre dia i es saludant amicalment fins que un matí de diumenge el Joan
poc metres abans d’arribar al seu costat es deté i mirant-la fixament amb un
somriure als llavis li diu:
¾ Perdona, tu no ets la
Laura, la germaneta del Carles de cal Menut.
¾ Sí, però això de la
germaneta ha passat a la història.
¾ Ja ho veig, ja. Jo sóc
el...
¾ El Joan ja ho sé.
¾ M’ho podies haver dit.
¾ Per què potser haguessis
pensat que anava rere teu.
El Joan contesta com un rerefons de les seves pròpies idees:
Si vas al meu costat podré veure't i escoltar-te.
Fa uns dies és veu una il·lusionada
parella que corrent junts agafats per la mà i amb un somriure a la boca. Més
d’un cop es perden per les roques que tanquen la platja. El futur, el present i
el passat són aliats i formen part de la vida i les relacions dels humans.
Miquel Pujol Mur.
Berga, 07/11/2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada