ELLA - II

No va veure més la noia, en els dies següents, li va estranyar, encara que en un creuer i van cents de persones, però alguna vegada o altre coincideixen. Va trobar alguna  dona madura amb qui compartir alguna estona, res més;  sovint pensava en ella, la noia del primer dia.

Va ser el cinquè dia del viatge, quan en arribar al port de Gènova, abans ningú baixés del vaixell,  va pujar uns carabinieris  italians i al cap d’una estona , ella va sortir escortada i emmanillada entre els dos policies. Escoltant  els rumors de la gent  es va assabentar  que ella havia empès la seva parella al mar, després d’haver-lo emborratxat.

Caram amb la mosqueta morta –pensava-  ell ja havia deduït que la maltractaven, però...

 

 Ella, el va descobrir entre la multitud de curiosos que la miraven,  i se’l va mirar descaradament amb un mig somriure enigmàtic, mentre caminava altiva entre els dos carabiners. Pensava en ell i la breu trobada del primer dia –Era agradable aquest xicot, segur que ni es pensa que ell va ser la causa de la pallissa monumental que vaig rebre aquell dia, d’aquell energumen gelós i maniàtic. La causa d’estar amagada quatre dies  sense sortir a causa dels blaus i les ferides, mentre ell  penedit amb demanava perdó una i altre vegada. Tenia la meva raó per no perdonar-li mai .

 

 Ahir al vespre em vaig arreglar i maquillar bé, tant per dissimular les ferides com per fer-li creure que volia fer les paus. Havien de passar una nit especial, una nit esbojarrada, això li encantava. Vam  sopar i el vaig fer beure molt, vi, cava i  còctels diversos. Gairebé no s’aguantava, m’abraçava per caminar dret;  quan vam sortir a coberta per mirar la lluna,  jo reia, senyalant-li la lluna reflectida  dins l’aigua. Ell repenjat a la barana la mirava dins  l’aigua i no la veia, -allà!  allà!.. jo deia.  Es va abocar una mica mes  i vaig aprofitar per agafar-lo per les cames i empènyer-lo  dins l’aigua. Hauria sortit tot perfecte si no hagués estat per aquell cambrer  que em vam veure.    Havia suportat molt temps que em pegués, i moltes altres coses,  però aquella brutal pallissa , fa dos mesos, quan estava embarassada, i que  va fer que perdés el meu fill,  això no li vaig perdonar mai.  Era, ell o jo, i ell ja mai més em podrà fer res. Més igual anar a la  presó almenys allà estaré tranquil·la.  Llàstima de tot plegat,  perquè aquell home que encara em mira esta força bé.

 

Ell,  la va seguir amb la mirada fins que la va veure desaparèixer entrant dins el cotxe policial. Mentre el cotxe s’allunyava  anava pensant els fets – Que babau devia ser  aquell  home; a mi no me l’hagués jugat. Si hagués pogut seduir-la, ja l’hauria sabut  aviat qui manava i qui s’humiliava. No s’hauria rigut de mi, la mala puta, i al mar... hi hagués anat a parar ella.

 

  -26 de novembre de 2012-