La Fira és tracta de una dels esdeveniments clàssics de la nostra terra. La seva antiguitat centenària i el seu gran ressò en les nostres contrades la fan la gran festa del matí del dia de Reis.
Malgrat el seu nom, de Reis, no està dedicada als joguets, que molta mainada ja ha estrenat a primeres hores del matí, si han vingut els Reis d’Orient, o sinó, segurament ha estat el Tió el que amb anterioritat ha proveït d’entreteniment a la quitxalla.
Segons dades en un principi havia de tractar-se d’una fira ramadera que es feia en el mateix nucli del poble de Montclar, però a l’anar creixent va desplaçar-se al Pla de les Alzines, lloc des d’on es pot visionar el petit poble aturonat.
També una de les costums ancestrals és poder trobar-se i parlar amb la família i els amics mentre es passeja per l’espai de la Fira.
Segons dades d’assistència d’anys anteriors es parla de més de cinc mil visitants que gaudeixen de mil i una coses: Parades de productes de la terra des dels elaborats del porc, els formatges, els iogurts, la mel, les conserves i les salses. La majoria són productes de fabricació artesanal.
Roba, calçat, articles antics de vidre, motos velles, antiquaris omplen amb els seus articles els carrers firals. També la maquinària agrícola té el seu petit apartat.
L’associació de vehicles històrics també feia una mostra de diversos vehicles que malgrat els anys, ben reparats, encara són capaços de circular per les carreteres. M’ha emocionat veure un Citroën, ara deu anomenar-se Tauró, i un Simca 1200, amén dels clàssics 600 de tota la vida i altres cotxes que van començar l’automoció en la nostra terra. Aquesta vegada no he vist de més antics, però en anteriors fires he vist un meravellós Buik, si no em falla la memòria del 29, tan nou i flamant com si sortís de fàbrica.
Per fer pujar l’adrenalina les motos i algun quaid demostraven en els marges propers la seva capacitat i la dels seus pilots salvant obstacles.
I sembla que m’he deixat ex profés per el final un dels atractius de la fira com de totes les fires, el poder provar en viu i ben cuinats els productes de la terra.
Uns troncs ben encesos per fer caliu per torrar el pa, uns tastets (pels no de Berga, botifarra crua) omplen en el seu flaire l’aire matinal.
Si aleshores barregem el pa, el tastet, el xai, un bon allioli de codony i una llarga xarrupada a un porró de vi, sense passar-se, que els Mossos vetllen pel bon comportament del personal tan a peu com a la carretera, festa complerta. Un altre tradició és un plat de pèsols negres també típics amb una bona rosta de cansalada.
I per que no parlem de cotxes i més cotxes que omplen els verals de la carretera i els camins de les masies de la zona. Però no hi ha cap queixa, és una festa de tots.
Després de passejar, parlar amb coneguts, veure l’ambient, que també omple l’esperit i gaudir de veure gent feliç, només manca tornar cadascú a casa seva.
L’any 1900 per aquesta festa es van hostatjar al poble distingits catalanistes presidits per Àngel Guimerà.
Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada