RETRETS DES DEL PASSAT

Et preguntaràs com he pogut saber el que fas ara, des de la llunyania de la meva perspectiva anterior.

No sé sí des del temps transcorregut des del meu punt de sortida i el teu actual, malgrat siguem la mateixa persona, has pogut llegir la teoria del forats negres o vides paral·leles que tant entusiasme provoca aquest any en el públic lector. Vull dir, allò de doblegar un paper i fent un forat travessar de l’ara al posterior futur.

Perdona, rectifico, perquè sí que ho has llegit, ja que jo ho estic fent ara. Però segurament durant els anys que ens separem ho haurem oblidat. Jo, com novetat ja llegida. Tu com cosa massa sabuda, tal vegada han sortit noves versions, que han trasbalsat la idea. Deixo per tant la teoria  i passaré a la realitat.

Quan jo vaig conèixer la Maria era una bona noia. Per això vaig casar-me. Però han passat els anys, i des de la meva visió enamorada he de dir-te que ho has fet molt malament. No molt malament, sinó pèssimament.

T’ha deixat, ho veig clarament en la meva transferència del futur. La Maria ens estima. Sí, la nostra esposa ens estima, més a mi que no pas a tu, vaig ser primer, però ens és lleial. Jo sóc un feliç record del passat i tu, un present un xic difícil, però al cap i fi som el mateix.

Et parlaré, més com un germà gran, malgrat sigui més jove. Si ens ha deixat, ha estat per culpa teva, per la teva gelosia. La teva passió per controlar-la en tot moment, de vigilar el seu telèfon, de voler saber a qui parla, ha ofegat el seu tarannà alegre. Me’n recordo de les seves cançons, les tinc gravades dins el pensament, no les podem haver oblidat. Fes anar enrere la teva memòria trastocada pels mals pensaments, pensa-ho i recupera-les.

No ens ha deixat d’estimar i menys abandonar-te amb el cel de la seva vida, la nostra filla, als braços. Corre, cerca-la i li promets pel teu amor, que abans i  més intens va ser el meu, que no es tornarà a repetir cap més vegada l’escena que vas fer. No aixecaràs mai més la mà en senyal amenaçadora. Mira que voler imposar-te al meu amor, mai t’ho permetre.

Digues-li que l’estimes des del moment que ens vam veure i vàrem escoltar la seva veu que ressonava com cant d’ocell enamorat. Vull que la facis feliç i tornis a aconseguir el que era i és, el meu i el teu amor, amb l’afegitó de la teva i al mateix temps meva filla. Vull sentir-les cantar i refilar a dues veus. No vull escoltar mai més la seva veu trencada, espantada i plorosa, ja que no és digna del nostre amor.

Des del fons de la consciència, aquest és el meu prec.

Miquel Pujol Mur