UNA TARDA D’ESTIU

Una tarda, una tarda de sol, l’home era prenen cafè amb gel en la terrassa d’un bar d’un passeig molt cèntric de la ciutat. La tarda era calorosa i la ombra dels arbres mitigava els raigs de sol que queien inclements, malgrat la tarda ja era avançada.

L’home tenia els cabells grisosos i posseïa una bona aparença malgrat que la seva edat ja havia passat de la seixantena. La seva vestimenta mostrava un cert caràcter esportista, uns pantalons texans i les sabatilles a més d’una dessuadora que descansava en una butaca propera. 

La seva mirada vagava amunt i avall del passeig observant a la gent que passava.  Amb alguna de les persones que deambulaven es saludava i la seva salutació era retornada amb cortesia. Algú que altre es parava i intercanviaven els clàssics i habituals comentaris sobre la calor, el temps i també per què no de la situació política del país i del món. Però generalment les conversacions no eren massa llargues.

En aquestes van asseure’s en una taula propera una parelleta jove. L’home encuriosit i no tenint res a fer va mirar-se’ls. Eren tan joves que el seu pensament va transportar-lo a temps llunyans. Poc després va adonar-se que tant el noi com la noia, sense fer cas de la gent que passejava, iniciaven allò que les parelles fan habitualment a soles, però en aquesta ocasió era en públic i sense cap recança. Les idees de l’home ballaven d’un cantó a l’altre. Volia mirar però al mateix temps s’avergonyia la seva curiositat.

Ho havia fet igualment quan era tan jove com ells? Íntimament va envermellir mentre els records entraven i sortien del seu cervell com si fossin un carrusel de fira amb els frens avariats. Hauria de dir que sí. Les parelles de la raça humana sempre s’han estimat. Malgrat tots els modernismes, sigui la moda, la forma de vestir-se, de pentinar-.se o de comportar-se, en essència la forma i els sentiments dels humans no ha canviat durant segles.

Aleshores, que el posava violent. El noi va besar-la apassionadament. Va ficar-li la mà sota la brusa per acaronar-la per dins. Ella va correspondre al petó amb la mateixa passió. També va posar la mà damunt el lloc on els homes mostren la seva virilitat.

Què hi ha de nou sota el sol. Res! Res! Els humans som i hem sigut sempre iguals. Aleshores l’home va voler reflexionar i tornar a jutjar la situació de nou. Un passeig públic, l’aire lliure i mostrant a tothom la seva passió sexual. Alguna cosa no lligava, segons el missatge que havia rebut quan era un adolescent com ells. 

I aquí va trobar l’error de concepte entre l’escena i les seves ensenyances. Allò eren mostres d’estimació a plena llum del dia i en la seva joventut eren més privades, més amagades. Si això era així, què era més pecaminós, davant de tots o en la foscor.

Tantes idees enfrontades van prendre un mal viarany, potser lligades amb més d’un mal pensament. Potser l’enveja de veure’ls joves, alegres i desvergonyits sense cap preocupació pel que dirà la gent.

Tot això va flagel·lar el seu ideari, fins que finalment amb un gest de resignació va acabar-se el cafè i va pagar a la cambrera. Apartant els mals pensaments, que eren dins seu, va marxar mirant el cel, el sol, el verd dels arbres i el món que s’oferia a la seva mirada.

Però un polsim de rancúnia cremava en el seu interior, malgrat volgués apartar cert desitjos del seu cos. Era millor abans o ara. La llibertat de l’individu o el respecte als altres.

Massa coses per meditar en una tarda d’estiu.

Miquel Pujol Mur