EL NEN DE LA BALDUFA

Passejant per Sant Pere de Torelló em trobo davant d’aquesta  simpàtica escultura. Un nen jugant amb una gran baldufa, mentre una de més petita li balla a la mà. Segons explica un botiguer de la plaça, es veu  que abans al poble havia tingut diversos taller on feien  baldufes i les exportaven per tot el país. Ara fa uns quants anys van decidir fer aquesta escultura urbana en honor a aquesta petita joguina.

Jo, quan era petita, m’encantava jugar amb la baldufa i aconseguia fer-la ballar molta estona seguida. Recordo com  enrotllava el cordill amb molta cura al voltant d’aquell cos arrodonit i després la tirava amb força i de gairell al terra i gaudia veient com girava i girava.

Bé, el que passava és que la baldufa era un joc de nens, i, es clar, la baldufa era la del meu germà, un any més petit que jo, però ell no en feia ni cas, mai li havia agradat i jo me l’hi en vaig apropiar. Tan la feia ballar a casa com al carrer. A vegades  anava a la plaça del poble, on sovint hi via algun grup  de nens que hi jugaven, jo m’hi afegia i competia amb ells sense cap problema.

Des de petita sempre m’havia rebel·lat contra això que els nens poden fer o jugar amb una cosa i les nenes amb una altre. Tan en el joc com en les altres coses tothom ha de poder escollir el que li interessa i el que li agrada fer, tan de petits com de grans. Encara que a vegades no s’aconsegueixi almenys s’ha d’intentar.  Sembla que actualment això són prejudicis del segle passat, però realment encara hi ha molta discriminació entre el que pot fer i el que fa un home i una dona, o també que fent el mateix treball hi ha molta diferència entre el salari entre l’un i l’altre. Queda lluny encara la igualtat proposada per alguns grups.

Tornen a la baldufa. Fa uns quants anys en un viatge que vaig fer a Turquia, vaig veure que allà per tot arreu hi havia unes baldufes molt acolorides i brillants, una mica aixafades i un xic més petites que les d’aquí. Això si,  eren molt boniques. Em van fer gràcia i en  vaig comprar unes quantes, pels meus nets i els renebots.

 Els meus dos néts, quan les van veure va semblar que les hi agradaven molt, quan els hi vaig explicar com si jugava  ho van intentar, no se’n sortien , les desar a la capsa dels jocs, que encara hi deuen ser, si algú no les ha llençat. Al cap d’una estona vaig sentir al Biel que deia al seu germà petit –això és un artilugi del segle passat- i el petit reia.  És clar que ara des de ben jovenets ja comencen amb tots aquests jocs electrònics i de robòtica, com consoles, mòbils, etc. que avui absorbeix tota la atenció de la mainada.

 

Cada època té els seus jocs i les seves joguines i cada generació té les seves trifulgues.

 30-04-2018