El
pelegrí de bon matí marxa camí enllà cercant el seu somni. Molts dies després,
en el seu peregrinar, troba una casa de pagès. Tots estan molt enfeinats perquè
és l’època de recollir la sembra. En trucar a la porta, surt un home jove que
se’l mira i sense escoltar res li etziba aquestes paraules:
¾
Mira,
per molt peregrí que siguis si el que vols és feina te’n donarem. Si no, fot al
camp i passa de llarg. Aquí no podem entretenir-nos en donar almoines a
pidolaires.- Sense ni respirar continua la seva prèdica.- Hi ha massa treball
en aquesta casa. Anem cansats i quan parem volem descansar. A la cuina, per
darrere et donaran una mica de pa. Més avall trobaràs una font.
Sense entretenir-se el pelegrí
continua la seva ruta fins arribar a una costa abrupta on piquen les ones d’un
vast mar. Pel seu costat passa un noiet carregat amb un cistell de peixos.
L’home li pregunta:
¾
És
el mar?
¾
El
mar, dieu? No, això és l’oceà. És molt més gran que el mar, i més brau. El mar
és per a mariners d’aigua dolça. Voleu un peix? Esteu molt prim.
¾
Gràcies
bon minyó, però cru no sé com menjar-me’l.
¾
A
la platja trobareu una foguera perquè els pescadors des de l’aigua sàpiguen on han d’amarrar les barques. El
podeu coure a les brases.
L’home està content, ha arribat a la
fi del seu caminar. Ja ha arribat al mar. I no a un mar petit sinó a un oceà.
Poc a poc, mirant no mullar-se els
peus s’apropa a l’aigua. Fent un clot amb les mans agafa aigua i en veu.
L’escup immediatament i crida:
¾
Puaf!!
És salada! Quin fàstic! Per a això tanta aigua i tan cercar el mar.
A la nit, mentre dorm a la sorra de
la platja, escolta les onades que baten a les roques, i recorda una verda vall
on pasten les vaques i potser on pot trobar una casa i un llit amb una dona a
qui estimar. Sabem en tot cas respectar la seva femineïtat.
Llavors, l’endemà al matí, emprèn el
seu camí de tornada cap a terra endins en recerca d’un altre somni.
Quantes il·lusions al veure-les
complides, ens mostren la seva vertadera cara. Aleshores és quan ens adonem que
no són tan meravelloses com crèiem.
Miquel Pujol Mur