EL QUADRE

Visitava la pinacoteca del Prado i em vaig detenir a mirar el quadre que representava la sortida d’Adam i Eva del Paradís.

Vaig asseure’m, un xic cansat de deambular per les sales, davant de la pintura per observar més atentament els detalls. Els arbres, el camí i les dues figures centrals, cadascuna només tapada per un pàmpol de vinya, eren perfectament pintats talment com si fossin de veritat. No havia cap detall que s’hagués escapat als ulls del pintor. 

La pintura era real a més no poder, i jo em vaig deixar conquistar. A la poca estona era com un element més present a dins l’obra. 

El semblant de l’Eva era pesarós. Els seus ulls rodejats per unes ombres fosques mostraven que havia plorat pel destí al que eren castigats. 

L’Adam, no havia plorat, però els seus ulls arrufats i el rictus de la seva cara mostraven l’emprenyament que el corroïa per dintre.  

Em vaig deixar seduir més i aleshores vaig escoltar la conversa que havia entre els dos.

¾     Ja tu deia que no fessin cas de la serp. És una ànima envejosa de la felicitat dels altres.

¾     Oi! Ja tu vaig dir que va ser ella qui m’ho proposar. Però com parlava amb una veu tan dolça. A més, em va dir que ho havia de parlar amb tu  i que si no volies no era necessari tirar endavant.

¾     A mi m’havies d’ensarronar?

¾     Sí. Em va dir que com ets el cap i el predilecte del Senyor. Ja ho saps jo sóc només una part de tu i la meva opinió no conta.

¾     Ni contarà mai més!- exclamar de mala manera l’Adam.

¾     Mai més? Ja m’ho diràs quan vulguis allò i et digui que amb mi no contis.

¾     Bé, bé! Ara no anava per això.

¾     Oi! Ha dit que pariré les criatures amb el dolor del meu ventre. Solament de pensar-ho ja em noto mal a la panxa.

¾     Calla! Calla! Això és cosa de dones. Les femelles dels animals no pateixen gaire.

¾     Però jo no sóc cap animal! Sóc una dona i a més la teva companya. Serè la mare dels teus fills.

¾     Uns babaus seran aquests. No saps que la consanguinitat es dolenta. Surten “tontos”.

¾     Ai! Que n’ets de dur i desagradable! I cruel! Ni una paraula amable! No sé per que em vaig casar amb tu.

¾     Caram! Amb qui et volies casar? Com no fos amb un mono.

¾     Segur que seria més agraït que tu!

¾     Ja hi som! Primera bronca quasi sense haver sortit del Paradís.

¾     Va, Adam! Siguis una mica gentil. Diguem alguna cosa bonica. 

¾     Estic jo per paraules dolces! No has escoltat el meu càstig.

¾     No massa! Alguna cosa de treballar. Oi!

¾     Sí! Això mateix. Que hauré de treballar per menjar, jo i tu. I tot el reguitzell de criatures que vindran.

¾     Però treballar no costa. Mira s’agafa un plàtan, una pera, unes maduixes. Es beu una mica d’aigua o una mica de llet. Cuidar i pasturar animalets.

¾     Ximpleta! Tu creus que continuarem agafant el què ens agradi com si res hagués passat. Ara hauré doblegar l’esquena i suar per alimentar-me. Mecàsum! I per alimentar-vos. 

Aquí vaig pensar que l’Eva havia regat fora del test quan digué: 

¾     Però estimat Adam, jo t’ajudaré i els nens també. Jo cuinaré, jo fregaré, jo mantindré la casa neta. Jo cuidaré les criatures i també estaré per tu.

¾     A sí! Jo aniré a caçar, a pescar, a explorar i a veure si trobo algú més. Tal vegada, m’aniré a la guerra.

¾     Jo cuidaré de tot i també plantaré arbres fruiters i llauraré la terra per fer un petit i florit jardí.

¾     Un jardí dius, més val que sembris patates, tomàquets, pessols que a mi m’agraden molt. També albergínies i pebrots. Mira he pensat que de l’aviram, els porcs i de munyir les vaques també te’n cuidis tu. 

Aleshores vaig rebre una forta sotragada. El guàrdia de seguretat em va treure del meu somni i sarcàsticament em digué:

¾     Bé, que dormint una mica. Doncs miri és l’hora de tancar i també de fotre fora als dormilegues. 

Sufocat vaig fugir del museu. En arribar a casa vaig posar l’olla al foc. Vaig posar a la taula els plats i els coberts. Vaig fer la sopa i una truita també. Vaig posar el vi i l’aigua. Vaig posar enmig de la mesa una safata amb pomes que li agraden molt a la meva Eva.  

Tot seguit la vaig anar a esperar a la parada del bus. Sabia de sobre el que em diria.

¾     La feina era un suplici

¾     Vivíem lluny.

¾     Que més valdria que treballés. 

En escoltar aquestes darreres paraules jo vaig replicar immediatament.

¾     Nena, bonica. Ja saps que jo sóc un guerrer.

¾     Un guerrer? - va dir-me estranyada.

¾     Sí! - llavors amb orgull i veu ferma vaig acabar la frase.- Un guerrer de batalles perdudes. 

Ai! Els somnis moltes vegades no tenen res a veure amb la realitat. 

Miquel Pujol Mur